nubes rotas
  • Màx: 12°
  • Mín: 12°
14°

Una crisi tudada del tot

Ara que els espavilats habituals diuen que ha acabat la crisi econòmica potser que ens demanem com ha acabat, bé o malament? Fa pocs dies que vaig trobar pel carrer un conegut meu, una d’aquestes persones que sí que en saben, de crisi econòmica, perquè fa feina de representant de productes alimentaris i de neteja, feina feixuga que obliga a haver d’anar viu. Tragina per a munt i per avall cada dia, res de teories, i ofereix arreu productes i preus diversos, ofertes i oportunitats.

Doncs aquest conegut meu, tot parlant de la crisi, em va dir que l’índex actual de suïcidis fa feredat, encara que les administracions ens ho amaguen. I això que la crisi ha tocat fons, segons diu ell; cosa que no s’hauria de confondre amb la fi de la crisi. La seva confidència, sap de què parla perquè passa el dia rodant pel món, em va recordar el que ens va contar un dia, fa dos o tres anys, el fosser de Sant Llorenç. Resulta que Jubilats per Mallorca una nit d’estiu, durant la fira nocturna que cada any s’organitza al poble, hi va posar una parada per repartir propaganda contra en José Ramón Bauzá i companyia. El tema és que se’ns va apropar el fosser i fent barrila sobre la crisi, amb veu de gargamella rovellada, ens vessà una mica d’opinió: és cert que el desgavell ha provocat un gran nombre de suïcidis, però de suïcidis sempre n’hi ha hagut i en nombre insospitat. El que passa, va dir el funcionari, és que les famílies i les institucions no estan gens interessats a fer-ne divulgació.

El suïcidi de les persones, per tant, és també a causa de la crisi econòmica, però té causes més concretes. Els joves han de viure tant de temps amb la família que sovint ja no se’n van de casa fins haver passat els trenta-cinc anys. També han d’emigrar en un excés. La crisi endemés ha conduït a altres inclemències; empobriment sever, males condicions de feina, inestabilitat laboral i maltractament, canvi d’hàbits en el consum, mala convivència familiar i obligada, padrines i padrins enfadats, etc. Tot sobrevingut, per als damnificats, de manera involuntària: són altres que ens han imposat la crisi.

La desocupació i la pobresa han provocat grans transformacions socials i la crisi ha servit per esbucar mites i enganys; ens hi hem topat de morros: ara no podem comprar allò que ens deien que havíem de menester, si volíem perfeccionar la vida. La contracció del consum, una readaptació que s’ha fet de mala gana. Una nova situació, sí, però degut al fet que una economia coercitiva s’ha apoderat de tot i ha estret els marges de maniobra de què disposàvem, destinats, és una manera de dir, al nostre profit.  

Prou que ens han predicat que no tot estava perdut. De la crisi hem d’extreure noves oportunitats, sermonejaven. Ara podem anar en bicicleta, una ocasió per a l’estalvi i fer gimnàstica de franc. Ara som més conscients del que hauria de representar la solidaritat humana; també sabem més coses sobre l’explotació laboral. No haurem de tudar diners en haver de comprar massa sovint el nou automòbil; el transport públic a la fi haurà imposat la seva lògica. Estalvi d’energia elèctrica i de contaminació. Foment de l’hortalissa familiar, si hom té una trinxa de corral; nous enginys en el bescanvi comercial. Els joves, com que no tenen feina, poden dedicar el temps a perfeccionar l’estudi; la formació no té límit. Hem superat el mite que propagava aquesta idea: la llibertat consisteix a tenir les necessitats bàsiques cobertes. Ara, en canvi, tothom podrà ser cosa, si hi posa enginy.

Cinisme a banda, no estic segur que l’esquerra hagi aprofitat la conjuntura de la crisi i encara menys aquesta esquerra que aspira a administrar les institucions capitalistes. No estic segur que estiguin en condicions de proporcionar una sortida a la resignació que ara mateix experimenten milions de persones. Plantejat d’una altra manera: qui s’ha hagut d’adaptar a les condicions imposades per una crisi provocada expressament, no esdevindrà automàticament una ciutadana o un ciutadà reflexiu ni crític amb el neoliberalisme.

Vull dir que l’adaptació a les condicions que imposa la crisi pot ser un encaix a les noves circumstàncies. El cas del jovent que ara estudia ens serviria de prova; és cert que ara la gent estudia més, però segons la percepció que tenen molts de professors els nous coneixements són merament instrumentals; no seran útils per a millorar actituds ni valors. Del dispendi hem passat a la cautela i a la conjectura. L’instint de sobreviure en una jungla s’hi adapta perquè no hi ha cap alternativa a la vista; és la impressió que fa la gent que pateix resignada, a l’espera d’una nova oportunitat d’encaixar individualment.   

Tal com deien els marxistes, si no canvia l’estructura (del sistema de fer), no canvia la consciència sobre el contingut dels valors. Què fa l’esquerra per canviar el model? Tot sovint vincula la crisi a la corrupció i a la manca de transparència en la gestió; aquesta única manera de fer, conscient o fortuïta, permet salvaguardar la vertadera causa de les desigualtats, el motor productiu d’un sistema que en si mateix genera injustícia.      

Si la sortida de la crisi la posam a mans dels mateixos que l’han provocat, que són els que dirigeixen el model productiu, si l’esquerra gestiona la crisi només amb l’objectiu de superar la crisi, doncs primer perdem la vertadera oportunitat de castigar els culpables i després renunciam a divulgar alternatives. Si ningú no ho evita, tornarà una altra crisi perquè la tenen prevista els senyors de la guerra cada vegada que necessiten regenerar –mandrinar- la maquinària productiva.

Gestionar les institucions intentant que el capitalisme sigui eficient és un error –contradicció fragant- perquè el capitalisme basa la seva rendibilitat en el dèficit social. Com pot aspirar ningú a convertir en solvent una manera de fer les coses que d’ençà de la seva constitució no s’ha cansat de demostrar que és una manera precària, d’engegar les coses, només eficient per aquells que imposen, perquè ho han de menester, l’explotació humana i dels recursos naturals? Que no hi ha historiadors, entre la multitud de gent que es dedica a assessorar els polítics?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris