algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

L'arquebisbe de Toledo cremaria Marçal

La falange que cuita l’ortodòxia catòlica, ara per boca de l’arquebisbe Braulio Rodríguez, ha manifestat, segons ha publicat la premsa, que les dones pateixen agressions perquè no volen creure els marits. Aquesta guarda de doctrinaris que tot just no poden contenir els impulsos sexuals, en haver de custodiar les criatures que els hi confien, cremaria Maria-Mercè Marçal, per bruixa, si ho poguessin fer. Sorprèn que encara ara ningú no hagi duit el mossèn a la fiscalia antiterrorista. Que no governen els progressistes, arreu d’una multitud d’institucions de l’estat?

És curiós el cas de Marçal, provinent d’una família catòlica i seguidora de la fe cristina, a força de posar-hi molta voluntat: als ulls demano unes altres paraules/per dir-nos, quan hàgim trencat les velles. Finalment sembla que desistí. No ens ha d’estranyar, si devuit anys després de la seva mort els catòlics encara consenten a tenir tals individus com a prínceps de l’Església. Marçal ho va advertir en un dels seus poemes: Hereves de les dones/que cremaren ahir/farem una foguera/amb la destral i la por./Hi acudiran les bruixes/de totes les edats./Deixaran les escombres/per pastura del foc,/cossis i draps de cuina/el sabó i el blauet,/els pots i les cassoles/el fregall i els bolquers...”.

Enguany farà devuit anys que va morir Maria-Mercè Marçal, una dona que estava convençuda que les paraules obren pas: si trobava que una cosa no tenia nom –o és que té nom que un personatge com el mossèn de Toledo pugui expressar impunement tals ignomínies?-, ella el cercava, el trobava i l’hi posava per capell perquè, convençuda n’estava, qui cerca ja posa en dubte la neutralitat dels mots, dels conceptes, en el seu cas sense admetre concessions; i qui ho feia com ella, això d’impugnar a tort i a dret, sovint restava al marge de l’homologació.

La seva poesia és indicativa, res no s’hi escola debades perquè la seva versificació no és suspecte de compulsió. Supervivent en una època rude, va haver d’espavilar, tot i els temors; la por a ser pobre, per exemple, no la va condicionar mai; no tenir por a ser pobre, vet aquí el requisit imprescindible que ha d’incorporar un revolucionari, segons una de les primeres prescripcions que va recomanar Bertolt Brecht. Enllà de la divisa cèlebre, tres vegades rebel; per ser dona, de classe treballadora i catalana conscient de pertànyer a una nació oprimida, Marçal va saber conformar allò que tantes vegades en altres casos ha esdevingut subordinació: ella no va capitular mai.

La seva obra i la seva trajectòria vital ens la mostren heterodoxa. Dona i contundent de paraula i praxis; per tant, més heterodoxa que cap home. I en pagà les conseqüències perquè era d’aquelles dones amb caràcter de les

quals en aquella època encara se sentia dir que eren histèriques, per causa de la seva rudesa, només aparent, en el cas de Maria-Mercè Marçal. Els partidaris de mantenir l’establishment confonen, per subterfugi interessat, determinació amb ressentiment o amargor. Ella no va ser cap excepció.

De l’ús del català en va fer excel·lència, una eina adequada per tal d’aconseguir una nova aportació a la nació oprimida, en aquest cas en forma de bona literatura. Poesia social, poesia crítica a l’entorn del cos i basada en una visió desacostumada de l’experiència maternal, ara la del part: Com si un turó m’arranqués una mà i tot seguit l’escopís a la platja i ella mogués els dits per manaments estranys a la meva voluntat i ja no obeís més el meu cervell...jo contemplava aquell bocí de mi esdevingut ja, per sempre estranger, i alhora imprès per sempre, a cor i sang, en el desig cicatritzat, i a l’ombra. Poesia sobre erotisme lèsbic –Terra de mai- tan poc tradicional en la literatura catalana.

Marçal, còmplice radical de totes les revoltes, va morir jove, a l’edat de quaranta-sis anys, però va treure profit a la seva trajectòria vital i literària. Llicenciada en filologia clàssica, va ser editora –Edicions del Mall- i també va ser traductora, una de les primeres que va traduir la poesia de l’escriptora ucraïnesa Anna Akhmàtova i també de Yourcenar, Leonor Fini o Marina Tsvetània. Va guanyar prestigiosos premis de poesia, com el premi Carles Riba i va rebre nombrosos guardons de la crítica literària, com ara el premi Carlemany; Crítica Serra d’Or; el Joan Crexells; Prudenci Bertrana o el de la Institució de les Lletres Catalanes.

Hem seleccionat, com a mostra, poemes del segon llibre de Marçal, titulat Bruixa de dol, un poemari escrit a vint-i-cinc anys que ja va demostrar la base sobre la qual consolidaria després una magnífica trajectòria com a poetessa. Bruixa de dol és un poemari amb dos temes recurrents, la solitud i, alhora, la complicitat entre les dones.

II

Bon dia, tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta’t al front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s’atansa l’hora!

Carnestoltes duu llàgrimes

de colors a la galta.

VI

De primer van foradar-me les orelles

i de llavors ençà duc arracades.

No prengueu aquest bosc per una alzina.

VII

Tinc els ulls de fusta.

De tant en tant, un cuc hi plora.

X

Vaig embarcar ja fa molt de temps

una pilota de colors

en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar

i me la torna.

El meu cor l’entoma.

XI

Llum al balcó

i l’estrall a la porta.

Giro la moneda

i és la lluna.

Finalment, tres poemes d’amor.

I

Damunt un cel de fil

amb unes vores fetes de puntes de coixí,

avui regna la lluna, amor,

i cap flor no es tanca.

III

Els meus pits són dos ocells engabiats

quan els teus dits els cerquen

per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra

-que el desig porta la dalla!-,

són dos peixos que et fugen de les mans

en les crestes nevades de la mar.

VIII

La lluna, guaita

del nostre castell casolà,

avui ens té enveja.

Més lívida que l’herba

ja va minvant

com minva tota cosa.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jaume, fa mes de 2 anys

Gràcies, Marina, per l'esmena. Certament, la poesia de Marçal no en mereix ni un, d'error.

Valoración:1menosmas
Per "Castella mos roba", fa mes de 2 anys


Pràctiques cruels.

Se queixa que li foradaren les orelles per esser dona i posar-se arracades.

Però no he sentit cap oposició a la pràctica de foradar els lòbuls a les criatures femenines recent nades.

Tampoc hi ha cap oposició a realitzar la circumcisió an els barons, ni tan sols se lis demana el seu consentiment.

Valoración:0menosmas
Per Marina, fa mes de 2 anys

És fantàstic! Hi ha una petita errada, però. El poema "8 de març" diu: "farem una foguera / amb l'estrall i la por", no "amb la destral i la por"!

Salutacions!

Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris