algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

Democràcia paritària

A vegades no queda més remei que posar adjectius que evoquin el que hauria de ser el vertader significat dels termes que acompanyen aquests adjectius, com és el cas de la paraula democràcia. En els darrers anys es parla i molt de la democràcia participativa, que és com hauria de ser tota democràcia si ha de comptar amb el demos, amb la gent, no sols a l'hora de votar sinó també de prendre les decisions que tanmateix, ens afecten. I jo en aquest article i tot aprofitant que aquesta setmana ens mobilitzam totes contra la violència de gènere, un clar indicador de què no anam bé, us vull parlar de democràcia paritària, que és com hauria de ser també qualsevol democràcia que es vulgui reconèixer com a tal.

Tothom associa paritat amb quotes de gènere quan la paritat, en tant que el reflex igualitari de la composició de la societat on hi ha tant homes com dones (i fins i tot més dones que homes), a les quotes de poder hauria de ser una cosa més que assumida. I així i tot, encara és ben qüestionada. I la qüestió és que si els drets polítics i el dret de sufragi (o vot) de les dones varen arribar molt més tard que els dels homes, més tard encara va arribar el posicionament de les dones en llocs i espais rellevants de poder tant a l'àmbit públic com privat. No fa tant que un dels governs pressumptament més progressistes d'aquesta Europa de canvi d'època, com és el de la Grècia de Syriza, no va ser capaç d'incloure ni una sola dona en el seu consell de ministres, fet que va generar aquell clam feminista de «sense dones no hi ha democràcia» que tan bé explica el sentit de la democràcia paritària. Que si no ho és, paritària, no es pot considerar, almenys plenament, democràcia. Tsipras va fer ben igual que Bauzá en el seu moment, quan va arrancar el 2011 amb un govern purament de mascles, que no és el mateix que masclista, però s'hi aproxima bastant malgrat la distància ideològica entre un i l'altre.

I si democràcia vol dir el poder del poble, de la gent, de les dones i els homes per igual, no ens queda més remei que acabar parlant del poder i les relacions de poder: la democràcia plena, paritària, sols serà possible no sols si les dones avancen en posicions de poder, sinó si els homes som capaços de revisar el nostre lloc i els nostres rols d'homes, de cedir espais de privilegis reservats històricament i culturalment per a nosaltres, i ocupar-ne d'altres assignats també cultural i històricament, des d'una òptica de dominació a vegades ben subtil, a les dones, com és el de la criança o la cura dels altres. Només si els homes revisam i perdem la nostra posició de poder (que no té perquè ser cap cosa negativa, ans al contrari jo pens que tenim també molt a guanyar en un sentit humà i humanitzant), podrem avançar amb les dones que s'empoderen cap a una democràcia plena. I qui diu la posició diu la cultura, perquè com hagués dit Simone de Beauvoir si hagués estat home: no naixem homes, sinó que ens feim homes. I comença a ser hora de desfer.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per "Castella mos roba", fa mes de 4 anys

Empoderar?, mot inexistent,
¿quin significat té aquest neologisme?

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris