cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
17°

La crítica 'científica' de Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater era un tipus irreductible, terrorífic per als artistes. Un home d’una intel·ligència portentosa –crític d’art, poeta, va escriure llibres sobre lingüística i articles de matemàtiques. Hi ha més llibres publicats sobre la seva figura i la seva obra que no els que va publicar ell com a propis. Els coneixement adquirits, de vastitud i de molt jove, feien que els artistes que varen exposar els anys cinquanta i els anys seixanta o els escriptors d’aquella època, estassin molt pendents de les seves opinions, tanta era la magistratura que tenia en la matèria.

Apologia de la precisió en haver d’analitzar; la dissecció com a mètode. Ferrater era capaç d’arrambar els diversos elements d’una composició, les parts de què consta una obra i descartava les elucubracions. Detesto les cases on fa fred i les ideologies, va escriure amb motiu de la publicació del seu poemari Da nuces pueris. Destriava amb precisió la forma sobrera, tant si era el color mal triat d’una pintura –una llum de color tumefacte, va escriure en certa ocasió-, el traç d’una pinzellada inoportuna, o un vers molt descol·locat –un vers que està aproximadament mort.

La interpretació que feia d’una obra d’art era gairebé tangible, i després en treia conclusions perquè el sentit crític permet pensar més del que requereix l’estricta realitat. La crítica d’art acostada a la realitat –no debades l’estil dels seus versos va ser denominat poesia de l’experiència. Millor no anar a cercar què n’hagués pensat ell, d’aquesta denominació. Rigor per definir en detall, destriant el que per a ell era essencial d’allò que és accessori, mera decoració (qüestions d’estil que només amoïnen senyoretes aficionades, tal com ho fa definir en certa ocasió) .

Ferrater articulava a través d’un discurs comprensiu l’obra exposada a la contemplació, o posada a disposició del lector. Primer de tot descripció de recursos seleccionats per l’autor i que han servit per donar forma a la creació de l’obra, dels mitjans expressius, dels elements formals utilitzats, del joc que ha donat tot plegat, i del que hagués pogut donar si la distribució hagués estat d’una altra manera; una dissecció dels recursos de què disposa l’artista. Racionalitzar volia dir per a ell veure’s obligat a pensar a partir d’allò que l’obra ens ofereix. D’aquesta manera, mitjançant un sistema organitzat, opinam sobre la proposta que ens fa l’artista. Déu n’hi do el trull que organitzava Ferrater si trobava que el sistema estava mal organitzat.

Definició clavada –potser deformació a causa de la seva predilecció per les matemàtiques-, funcionalitat, mètode tangencial per contraposar descripcions simples a sistemes complexos, susceptibles de ser anotats com a meres divagacions. Recordem que va escriure que detestava les ideologies. Ni la pintura ni l’escriptura no poden transgredir segons quines lleis i si ho fan, per això hi ha la crítica que ha d’especificar el moment i les causes de la desaparició del principi general; la crítica ha de passar comptes del domini que l’artista té del tema que duu entre mants; el crític ha d’especificar en què consisteix la insensatesa de la llicència –injustificada?- que s’ha permès l’autor. El crític indaga, dedueix, però a partir d’un programa disciplinat, talment les passes que ha de fer una instrucció resolutiva, enllà dels judicis de valor. Quan Ferrater es referia a l’estricte rigor que ha de tenir la versificació d’un poema, no feia esment a la mètrica ni a la rima, es referia a la conveniència de definir bé l’actitud moral que només s’aconsegueix si el versificador posa distància entre el sentiment que la poesia exposa i el centre d’imaginació del poeta. Evitar l’excés de participació de l’autor. En un text sobre la seva poètica va escriure: Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on som capaços d’aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge.

Per a ell la ironia tenia una funció apropiada, la que té la destralada que bandeja la bonhomia dels babaus. Per això deia que la poesia compromet el llenguatge del lector; dels polítics també deia que són mereixedors de la nostra compassió. Va ser autor d’algun exabrupte memorable contra els poetes irrealistes, per exemple quan va escriure que El poema ha de tenir el mateix grau de sentit que ha de tenir una carta comercial. Quin senti té escriure: Amb sang voldria fer una cançó de marbre? Cap.

Ferrater, que era aficionat a les senyores, preferentment joves, i a la ginebra, es va suïcidar quan va fer cinquanta anys de vida. Ha transcendit poca cosa sobre el motiu de tal precipitació, però alguna versió s’ha referit al fet que no va voler experimentar la pròpia decadència física i intel·lectual. Podríem pensar que la seva obra i la seva intel·ligència, demostrada de sobres, fan versemblant aquesta versió.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris