nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
24°

Passejar per Perpinyà

Els atemptats sanguinaris a la capital de França m’aplegaren a Perpinyà, la nostra ciutat del Nord. Si no encara no ho heu fet, hauríeu de conèixer Perpinyà, tranquil·la, discreta, vella, bellíssima, exquisitament provinciana. Perpinyà, com diu Joan-Daniel Bezsonoff, és com una Girona desmenjada, amb el mateix misteri, de call i castell, de carreró i pedra, però d’una bellesa rovellada, estantissa, commovedora. 

Sortir a passejar per Perpinyà és deliciós: pels carrers vells tallats en quadrícula del barri de Sant Mateu, les botiguetes chic del voltant de la catedral de Sant Joan o de La Real, i acabar als peus del majestuós palau dels Reis de Mallorca. Prendre el sol o la fresca, segons l’hora, a la gran plaça de la República o perdre’s per la vida intensa de l’antic call de Sant Jaume, i d’allà, empapar-se de la remor de l’animat mercat de la plaça Cassanyes, on hi sentireu parlar i cridar, i comprar i vendre, i nins que ploren, i gent que riu, en català, i en francès, i en àrab, i en espanyol o amazigh, qui sap. I en canvi, si hi anau notareu que el barri de Clemencau té un aire tot francès, estil parisenc de províncies, mentre que el de l’Estació és d’un senzill modernisme popular, envellit pels anys i la distància, amb una llarga i pintoresca avinguda de fassers que vos duu al Centre del Món. Literalment.

És molta la gent que, com potser molts dels que llegiu aquest article, pensa en Perpinyà com si fos França. Però Perpinyà té per lema la catalana, i cau molt, molt lluny de París. Moltíssim. Per això la meva sorpresa en veure els minuts de silenci, concentracions corprenedores a patis d’escola, ajuntaments i institucions diverses, cants de la Marsellesa i moltes de banderes franceses de la gent de la nostra banda de la frontera, amb un nivell d’afectació i preocupació pels atemptats molt més gran que el que es percebia allà, a Perpinyà, a França.

Ningú pot posar en dubte la gravetat dels fets de París, l’horror de les víctimes, la por dels supervivents, l’esfereïdora fredor, a mesura que apareixen vídeos dels fets, dels assassins en cometre l’acció. Però jo sí que em permet de qüestionar la versió del president Hollande i el primer ministre Valls que l’atac és contra França, contra la liberté i l’egalité: que els han atacat pels valors que representa la République. I per la consternació demostrada i la profusió de banderes franceses a les xarxes socials, sembla que aquí també s’ha entès així: que més que solidaritzar-se amb les víctimes, la solidaritat semblava que era amb la République. Com si la víctima hagués estat França, i no ciutadans de França.

Ah, els valors de França! A Perpinyà i a tot Catalunya Nord els coneixen bé, els valors de França: el parlez français-soyez propres (“parleu francès-sigueu nets”) encara es pot llegir a l’escola d’Aiguatèbia, al Conflent, on els nins, com a totes les escoles nord-catalanes (i occitanes, basques o bretones), eren castigats si parlaven la seva llengua, la nostra llengua. Els valors de França eren posar tota la poderosa maquinària estatal de la República per fer sentir vergonya a les famílies nord-catalanes per parlar en català als seus fills: perquè tenguessin vergonya de ser qui eren i ser com eren, perquè a França no es pot ser francès sinó és d’una manera molt determinada. Determinada pel govern de París.

La història de les diverses repúbliques franceses és, ben amagada darrera una façana de grandeur i cosmopolitisme, una història de l’odi a la diferència, a la diversitat: contra la diversitat cultural dels pobles dins el territori continental de França, i contra l’evident diferència dels pobles colonitzats i expoliats per França, sota l’imperialisme de França i els seus valors. Acabat tot això, quasi completat l’extermini de les llengües régionales i perdudes les colònies, a França només li queda per odiar la nova diversitat pluriètnica d’aquest segle, la de la immigració i els seus fills i néts, també la de les comunitats gitanes, i en total, milers de ciutadans francesos que estan obligats a ser francesos com Déu mana segons els cànons de valors establerts, fixats i inamovibles, imposats sovint a les males, per la República, ho vulguin o no, els hi agradi o no.

Perpinyà, per contra, encara batega una catalanitat tènue però evident i constant. Quan hi aneu ho veureu. És, a la seva manera, el darrer acte de resistència davant més 350 anys de persecussió i asfíxia: quasi perduda la llengua, tanmateix, manté una distància fins i tot emocional amb París, i potser per això l’expressió pel dolor dels atempats va quedar lluny dels afectismes sobrevenguts dels actes que es veren en aquesta nostra banda de la frontera.

I n’estic segur, tots i cada un dels ciutadans de Perpinyà es solidaritzen amb totes les famílies de les 130 víctimes. Jo també. Però no em puc solidaritzar amb França ni amb els valors de laRépublique ni amb tot allò que ha representat i representa, pel nostre poble, la nostra gent, i per tots els pobles del món.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ALM, fa mes de 4 anys

A Occitània, Joan Miró, la situació és pitjor que al Rosselló. Vaig recórrer durant quatre dies aqueixa regió, en cotxe, i ni a bars, ni a restaurants, ni a mercats ni pel carrer vaig sentir ningú parlant occità. La campanya o campanyes dels governs francesos contra les llengües regionals han estat molt més exitoses que les dels governs espanyols, per sort nostra.

Valoració:4menosmas
Per Isabel, fa mes de 4 anys

Molt bo el teu article, Amadeu. En una visita que vam fer un grup de professors a Llívia, al costat de Puigcerdà, el capellà d'aquest poble ens va ensenyar l'església i ens va explicar que en pasar aquest territori a mans des francesos, aquests es van encarregar d'afrancesar-lo, enviant mestres i capellans del nord de França i d'aquesta manera es va anar imposant la seva llengua i arraconant el català. També ens va explicar que aquesta és la raó per la qual és tant anticlerical aquesta zona. Llàstima de territoris perduts que els reis castellans van regalar al país veí.

Valoració:6menosmas
Per Joan Miró Font, fa mes de 4 anys

alm, no és França sinó Occitània es nostre país vesí del nord, França ni tan sols és vesí, en tot cas sí és estat vesí

Valoració:5menosmas
Per alm, fa mes de 4 anys

Espanya podria haver copiat moltes coses bones de França, però sembla que el que més ha imitat és el seu centralisme a ultrança, la seva intolerància per les cultures i les llengües regionals. I encara sort que no ho han fet de manera tan eficaç com al país veí, on totes aqueixes llengües estan en estat agònic. En una ocasió vaig ésser algunes hores pels carrers de Perpinyà i no vaig aconseguir sentir ningú parlant català. Potser molts dels vianants parlaven català a casa seva, però parlar-lo al carrer els devia fer vergonya. com passava anys enrera, ara crec que no tant, a València.

Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris