lluvia ligera
  • Màx: 19°
  • Mín: 19°
19°

El fracàs del diàleg

Avesats a sentir dir, tothora: aquests almanco dialoguen. I torna-m’hi torna-hi, sempre seguit amb la murga: aquests almanco dialoguen. Home, per això els empentàrem amb el vot, o no és cert? El tema que ho paga seria demanar fins quan estan disposats a dialogar; o millor, sobre què estan disposats a dialogar perquè quan Memòria de Mallorca exposa la conveniència de redactar una llei de memòria històrica com cal, la cosa s’embruta i quan Catalunya expressa el desig de posar a l’agenda política l’exercici del dret a l’autodeterminació, el diàleg se’n va en orris. Els de Syriza ho varen provar i no varen poder dialogar quan no volgueren pagar el deute immoral imposat pels bancs alemanys. I quan exigim una política lingüística efectiva a favor de la llengua catalana –allò de l’equiparació dels drets i els deures entre ciutadans-, les autoritats espanyoles, volen dialogar res?

Els escèptics diuen que el fracàs del diàleg és part que deriva de la manera de ser humana: el predomini dels sentiments declinatoris – la por i els seus derivats- anul·len la potestat que tenim de raonar. D’aquest error en origen en brolla, talment d’una font cabalosa, el sectarisme. El diàleg, des d’aquesta perspectiva, només serviria per guarnir la convivència, un mer pretext: després d’haver dialogat, tanmateix, cadascú, en tornar a ca seva, descarta la part del diàleg que l’ha incomodat. Això també ho diuen els escèptics, res de nou. Però com que aquestes opinions no són més que teoria, ara podríem mirar de provar si és cert que la praxis del transcórrer de la història referma la hipòtesi, també en la conjuntura actual.

Representants dels nous governants, aquests que ara comanden un poc a ca nostra –allò mínim que permet la inexorable llei del capitalisme i el Gobierno de España-, propaguen la impressió que almanco dialoguen. Doncs la facció dels metges troba que sí, que és ver que dialoguen, però forçats per la llei que imposa el més fort; molts de treballadors de la denominada funció pública troben que no i molts de docents troben que els governants fan com si fos ver, que dialoguen, però que en realitat engalipen la gent; millor dit, que dialoguen fins que duen les de perdre, després fan parts i quarts perquè amb els que de veritat comanden cedeixen i s’imposen en canvi als que no tenen el poder coercitiu necessari.

Posarem un exemple ben recent, tampoc no cal anar a les beceroles de la història. La celebració o la commemoració, enguany, del denominat Tricentenari. Per un costat la Comissió del Tricentenari, partidària de divulgar les conseqüències punitives que va tenir la nostra derrota enfront de les tropes borbòniques i la posterior implantació del Decret de Nova Planta; per altre costat, la celebració de la victòria borbònica i la implantació de la nova legislació per part de l’expansió castellana. El desconcert ha regnat entre les noves institucions en el moment de prendre partit i per treure una conclusió definitiva només ens cal repassar les decisions preses: el suposat diàleg amb uns i altres l’ha guanyat l’exèrcit espanyol; basta revisar el nombre d’actes que s’han celebrat amb el suport institucional que han exigit els militars. Dues conclusions doncs, que el diàleg novament no ha estat més que un artifici i que com que no hi ha diàleg possible perquè la part que té la força no està disposada a cedir, no hi ha reforma (substancial) que sigui viable; per tant, o ruptura democràtica o frau. L’evolució política que viu el Principat de Catalunya també ho demostraria.

Davant el fracàs del diàleg només hi cap l’autocrítica del mer propòsit d’esmenar un poc les coses o l’actitud sectària de qui nega que el canvi (substancial) ha fracassat. La història demostra que el fracàs del diàleg sol provocar expressions de sectarisme justificatiu. Els sectaris serien aquells que davant l’evidència que no hi ha esmena possible –el poder de l’oligarquia no està disposat a cedir terreny substancial- s’entesten encara a defensar un reformisme que la conjuntura demostra ineficaç (per a les classes socials subsidiàries). Els sectaris serien aquells que per tal d’evitar l’expressió democràtica que representaria exercir el dret a l’autodeterminació a Catalunya, per exemple, insistirien a dir que un reformisme federalista, que ja no té credibilitat, és encara possible, o aquells altres que davant les primers crítiques expressades pel GOB o l’assemblea de docents en vaga, ja han propagat que, aquests rebels, fan la feina bruta al PP o són uns ximples. Desqualificar fa part del sectarisme

(val més impulsar idees primàries que no complicar-se la vida: seria també allò de l’eslògan justificatiu fer feina en positiu per voler fer creure que hom és pragmàtic). Tanmateix ja sabem que si l’home prescindeix de la seva força les inèrcies conservadores guanyen i perd la confiança en allò que representaria el poder de les paraules, el discurs no arbitrari. El sectarisme és resolutiu, la crítica no ho és perquè introdueix incerteses. El sistema sempre guanya precisament perquè el diàleg sobre allò que ha de ser essencial sempre fracassa. 

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Llobafamada, fa mes de 4 anys

unaperaquí, precisament és el que volen, que predominin les idees primàries a fi de manipular fàcilment la gent. Ho diu ben clar l'article.

Valoració:0menosmas
Per Llop, fa mes de 4 anys

Jo trob que està ben clar el que vol dir. Que no volem que ens donin gat per llebre.

Valoració:0menosmas
Per unaperaqui, fa mes de 4 anys

Boníssim l'article! Llàstima que poca gent entendrà què vol dir exactament... i difícilment en treurà el profit del propi canvi si escau.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris