lluvia moderada
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
16°

L’ou de la serp (o l’esquerra contra el nacionalisme)

En els darrers 15 anys han passat coses que a molts ens han obligat a preguntar-nos si poden existir partits que siguin alhora nacionalistes i d’esquerres. Ara crec que també passen. I potser són molt semblants a les passades.

El 1977, a les primeres eleccions generals, a Catalunya guanyà el PSC amb 15 diputats, i els nacionalistes de Pujol n’obtengueren només 11. Per això fou una decepció per als socialistes que a les primeres autonòmiques, l’any 1980, el pujolisme guanyàs: 43 diputats, per 33 del PSC. Pujol volgué governar amb ells, però molts dels seus dirigents s’hi negaren perquè consideraren que Pujol s’estavellaria si governava sol. Aquesta primera derrota fou percebuda com un robatori i així començà el llarg període de desqualificacions rotundes del PSC al pujolisme. Per contra, ERC mantengué una política de col.laboració que portà Heribert Barrera a presidir el primer Parlament de l’era autonòmica. Al final de la legislatura, durant la nit electoral, malgrat la majoria absoluta de Convergència, la gent cridava: “Pujol president, Barrera al Parlament”. Les bones maneres entre ERC i el pujolisme es mantengueren tant amb el lideratge d’Hortalà com amb el de Colom. Entre el nacionalisme de centredreta i el de centresquerra hi havia diferències, però no hostilitat. Les coses es començaren a complicar quan, malgrat que la majoria de militants d’ERC eren partidaris d’eventuals aliances amb Convergència, alguns càrrecs importants liderats per Carod no concebien més que pactes d’esquerres (aleshores es pensava en el PSUC). Colom abandonà el partit per aquest motiu, i la nova direcció començà a virar discretament el rumb.

L’ocasió de canviar de política es presentà quan ERC hagué de decidir entre Maragall i Mas primer, i entre Montilla i Mas després. No era qüestió d’alarmar la militància nacionalista de sempre, ni el seu electorat, i, per tant, tot i fer coalició amb els socialistes, la posició oficial d’ERC fou mantenir formalment l’equidistància. Però, mentre, la necessària coartada ideològica i psicològica feia camí. En primer lloc, es tractava de desacreditar el pujolisme entre la parròquia republicana: a partir d’un cert moment, l’expressió “convergent” aparegué sempre precedida d’un qualificatiu ofensiu, usualment, “puta convergent” (no recordaria això, certament de mal gust, si no fos perquè és un element essencial per entendre que “l’odi a Mas” no ha aparegut del no-res, i que l’actual hostilitat de moltes esquerres vers el nacionalisme va nèixer d’una impostura). En segon lloc, calia argumentar el menysteniment del caràcter nacionalista d’ERC i l’elecció de l’esquerra espanyola com a soci de govern. Carod (amb Maragall) assumí aleshores la teoria del “catalanisme postnacionalista”, artefacte ideològic perfecte per justificar els dos tripartits d’esquerres (tampoc no esmentaria aquesta teoria, que em sembla intel.lectualment poc rellevant, si no fos perquè és un artifici que ha resultat eficaç per proclamar que l’esquerra no pot pactar res amb el nacionalisme; i aquest, sembla, és el problema que tenim ara). Fracassats els tripartits (la derrota electoral d’ERC fou notable), Puigcercós, per deixar endreçat el partit, prescindí de Carod (que ja es definia com a “independentista no nacionalista”) i fitxà Oriol Junqueras, un “nacionalista banal” (en llenguatge postnacionalista). ERC recuperà amb ell la bona relació amb Convergència i els vots.

Quant a la coartada ideològica del “catalanisme postnacionalista”, en positiu no hi sé veure més que vaguetats: les propostes de qualsevol programa d’esquerra convencional o d’esquerra alternativa. La nació seria “un espai d’identitat, referències i complicitats” (Carod, Nació Digital, 27/11/2014). Complicitats, posem per cas, entre Teresa Forcades i Artur Mas? No sé com una nació definida així pot incloure tots els nacionals, que és, justament, la pretensió dels postnacionalistes. I si l’acció cívica té com a objectiu exclusiu, no la independència, sinó l’anticapitalisme, aleshores l’odi a Mas és inevitable i, per tant, la conjunció d’esforços entre partits d’esquerres i partits nacionalistes resulta impossible. No cal pensar-hi més: el “catalanisme postnacionalista” va ser utilitzat exclusivament per argumentar l’excel.lència de considerar només l’eix dreta/esquerra en l’activitat política. El “catalanisme postnacionalista” només es defineix negativament: per a ell, l’eix nacional és una nosa i deixa d’existir. Villatoro i Colominas ho detectaren correctament en el seu moment. El pacte ERC-PSC, amb aquesta teoria quedava lliure d’obstacles. Al meu entendre, però, hi ha una correcció actualment necessària: l’eix nacional, entès com a dicotomia espanyolisme/catalanisme, no desapareix més que aparentment; en realitat persisteix, però en una sola i estranya direcció: l’anticatalanisme. A partir d’un cert moment, els catalans postnacionalistes (i postnacionals!) es caracteritzen també per ridiculitzar la base identitària i lingüística del catalanisme de sempre, el que ells anomenen “catalanisme banal”.

La situació actual té aquests antecedents. Les coses han canviat molt, i no sempre per a bé. Ha desaparegut aquella connivència inicial que feia possible, per exemple, la col.laboració del PSUC amb Jordi Pujol. El postnacionalisme predica que el catalanisme ja és, exclusivament, un conjunt de valors cívics als quals es pot adherir qualsevol nacional o nacionalista no català (per exemple, qui se senti identitàriament andalús). L’adhesió compartida per tots (i no excloent) és el “patriotisme”, que substitueix el nacionalisme ranci. Aquesta ha estat la via per la qual centenars de milers de ciutadans que no senten com a pròpia la identitat catalana han pogut votar a favor de la independència. Però, com que el seu ciment aglutinador és l’esquerranisme, i no Catalunya, no és coherent que votin ara a favor d’Artur Mas.

Com deia Vicent Partal, això és el que hi ha.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per pepet, fa mes de 3 anys

Hay que quitarse el sombrero ante tamaña empànada mental. Chapeau Mir. Te superas cada dia. Y hoy ya parece mañana.

Valoración:-2menosmas
Per pepet, fa mes de 3 anys

Hay que quitarse el sombrero ante tamaña empànada mental. Chapeau Mir. Te superas cada dia. Y hoy ya parece mañana.

Valoración:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris