algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
18°

Tarda de música i país

La nació catalana és formada de països complexos, cadascun amb les seues característiques i especificitats. Les Balears, el nostre país, presenta una complexitat que no crec que ningú s’atrevís a discutir. Dins les nostres illes hi viuen mons ben diversos, de vegades poc interconnectats entre ells. Això, sense entrar en les diferències que hi ha entre illes ni en les especificitats de cadascun dels insularismes existents. Sobre les condicions particulars del País Valencià, des dels dos magnífics llibres de Joan Fuster (El País Valenciano i Nosaltres, els valencians), ha estat una font quasi permanent de reflexió sobre les característiques del país. I Catalunya constitueix una font pràcticament inesgotable de reflexió sobre la cohesió social i el fet nacional.

Diumenge passat vaig tenir ocasió de gaudir d’una tarda musical que, d’alguna manera, em va posar en contacte directe amb les diferències i les coherències d’aquesta nació nostra. La tarda va estar dividida entre dues sessions totalment diferents, però que comptaven amb alguns participants comuns (fins i tot algú que era públic en un dels esdeveniments era protagnista en un altre). La primera d’aquestes sessions va ser un dinar i sobretaula musical a El Patio Latino, a la vila (avui barcelonina) de Gràcia. Hi tocava el grup Afroperuvian BCN, un grup de música criolla peruana. En el concert, hi hagué molta nostàlgia, algunes cançons de la mítica Chabuca Granda, encara alguna referència una mica biliosa a l’antic dictador Velasco Alvarado, i molta enyorança del Perú natal de la majoria dels assistents al dinar. No obstant això, en un moment de l’actuació, la cantant convidada, Brenda Mau, va fer referència al país d’acollida, i a la necessitat que tothom faci camí (aquí o allà) d’acord amb les seues conviccions i els seus ideals. Va ser una referència suau i encertada, no gens mitinera. Però, de seguida, un jove peruà que no podia negar el seu origen va cridar “Visca Catalunya lliure!”. Hi hagué aplaudiments i continuà la música criolla i la música negra dels “afroperuans”. Bona música, bon dinar, bon vi i bona companyia: no podíem demanar res més.

Una mica més tard, acabat el concert del Patio Latino, anàrem cap a l’Auditori, un dels centres neuràlgics de la música, tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya. L’oferta era prou interessant: es posava en marxa el projecte anomenat Simfonova, amb la intenció de popularitzar l’òpera, de fer-la arribar d’una manera planera i entenedora a àmplies capes de la població.

L’espectacle va estar format per diversos fragments d’òperes generalment prou conegudes, amb el fil conductor pedagògic d’una explicació que venia a mostrar l’impacte que l’òpera té en la societat (encara que moltes vegades aquest impacte ens passi completament desapercebut). En una gran pantalla es varen alternar anuncis televisius amb espectacles diversos –entre ells, els esportius- en què l’òpera hi té una presència considerable. I l’orquestra i el cor ens varen fer avinent, per exemple, l’original de Haendel que ara sempre sentim com a himne de la Chamions League, o alguns dels fragments més utilitzats en propagandes de perfums o similars. S’ha de dir que les dues hores que va durar l’espectacle varen passar en un alè, i que ningú no s’hi va avorrir (i això que l’Auditori havia estibat les dues mil dues-centes localitats; no hi cabia ni una sola persona més).

Un dels moments emotius, segurament tampoc no podia ser d’altra manera, va tenir lloc quan orquestra i cor varen interpretar el Cant dels Esclaus del Nabucco de Giuseppe Verdi. (Per cert, en tenim una versió catalana, absolutament lliure, de la mà de la cantant Marina Rossell). A la pantalla havíem vist imatges d’una interpretació d’aquell fragment, a l’Òpera de Roma, amb presència de Silvio Berlusconi, que va acabar amb el públic cridant visques a Itàlia i crits de rebuig contra il Cavaliere. I se’ns recordà la impactant representació a l’Escala de Milà, fa més d’un segle i mig, que va ser a punt d’acabar amb un alçament popular contra els dominants austrohongaresos. En acabar l’esmentat cant, en què els jueus clamen contra l’ocupació babilònica i expressen les seues ànsies de llibertat, abans que començassin a sonar els aplaudiments es va sentir un “Visca Catalunya!”, corejat immediatament per una part del públic.

Aquest és el país nostre: el dels peruans que han vengut a viure entre nosaltres i el dels catalans de no sé quants llinatges, els dels filipins que s’han fet catalans (o eivissencs, o mallorquins…) i el dels nadius que recobren les ganes de governar el seu destí, els criolls i els negres, els blancs i els d’altres coloracions. Formam un país divers, amb molts orígens, amb llengües diverses i amb projectes diferents de vida, que volem convergir, com ho diria el gran Salvador Espriu, en un sol amor.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Josep Llull, fa mes de 4 anys

"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]"

Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962)

Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris