cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 25°
29°

Una campanya d'alta tensió i poc lluïment

La campanya de les eleccions catalanes de diumenge no ens haurà deixat grans gestos polítics ni missatges de profunda densitat conceptual. Fins i tot prescindint dels moments més “polacs” –els balls d’Iceta; els “latigos” i paròdies musicals de Pablemos, el monologuista de moda; l’estupor presidencial a Onda Cero...–, el to general no haurà generat grans aportacions dialèctiques, ni haurà marcat la història del país amb imatges inesborrables, ni haurà construït una nova èpica, ni haurà contribuït al mite. És normal. Les campanyes ja ho tenen, això.

En general els debats i les posades en escena diverses no han superat el frec a frec típic de les conteses electorals –plebiscitàries o no– i l’escalada dels darrers dies ha resultat encara més patètica, amb les amenaces de “corralitos”, bancarrotes, aïllaments comercials, fallida del sistema de pensions i altres flagells bíblics...

Fins i tot alguns grans empresaris com Alberto Palatchi s’han sumat a la festa anunciant, per exemple, la fugida de Catalunya de Pronovias si es confirma la declaració unilateral d’independència. La seva intenció va ser transmesa per carta als seus empleats, davant la gran “preocupació” que li generava el clima polític de Catalunya favorable a la secessió. És a dir, que a pesar de les seves 93 tendes i 107 franquícies, a pesar de la seva presència a 103 països, a pesar del seu entramat de SICAVs... en l’era de la globalització del capital i de la deslocalització laboral... sembla que el que realment li lleva la son al senyor Palatchi són les decisions democràtiques del poble català, quines coses... I jo que els feia, als empresaris, tan “liberals” i tan aliens a les cuites polítiques, tan centrats en la creació de riquesa i tan sensibles a la lògica del mercat (el 72% de la facturació de Pronovias és internacional)...

Però, no, l’economia ha estat, efectivament, un dels pols argumentals de la campanya, amb les filípiques que auguren tot tipus de desgràcies apocalíptiques per contrarestar el panorama econòmicament feliç que es dibuixa des del front secessionista, un món de color de rosa, que tampoc s’acaba de veure del tot clar, francament.

Els fonaments històrics de la nació catalana també han estat un cavall de batalla important. Igual que l’enorme transcendència –per a uns– o pura accidentalitat –per als altres– del “període espanyol”. O el paper que hi juguen els immigrants de segona o tercera generació. I la internacionalització del procés. I les pífies d’uns i altres. I els problemes de traducció de les paraules d’Obama, o la polèmica transcripció de l’entrevista d’Enric Juliana a Felipe González, que va dir “nación” sense témer-se’n, pobre. I les metàfores infinites dels dos flancs...

I, ja em perdonareu, però jo no veig necessària tanta energia per dir o contradir què és i què no és una nació; i si, del fet de ser-ho, se’n deriven o no drets polítics com el de l’emancipació.

Per a mi tot se simplificaria atenent a un raonament molt senzill, gairebé obvi. Que, primer, res defineix millor una nació que la voluntat de ser-ho.  Que, segon, la major riquesa d’una nació són les persones que l’habiten. Que, tercer, les persones que habiten una nació tenen dret a decidir el seu futur polític i el seu encaix internacional, com qualsevol altre aspecte que afecti el seu benestar i la seva felicitat. I, quatre, que això és així, i que serà ara o més envant, però que aquesta és la lògica que s’acabarà imposant, perquè la força de la raó és imparable.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan, fa mes de 3 anys

Con comentaristas de esta talla quien necesita más??

Valoración:-4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris