cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
18°

Tribut a Manuel de Pedrolo (a vint-i-cinc anys de la seva mort)

Som a mitjan de la dècada dels 1980, un al·lot de 14 anys espera per agafar l’autobús de l’empresa privada Cloquell, que l’ha de dur a Son Sardina, a la parada situada al començament del carrer 31 de Desembre de Palma.

Just un minut abans ha entrat al quiosc que hi ha al costat de la parada i s’hi ha gastat bona part del seu pressupost setmanal, concretament 45 pessetes, no en llepolies, sinó en un exemplar del diari Avui.

Aquell jove repassava cada dia la portada de l’Avui, com anys abans ho feia amb la de l’esportiu Dicen..., però només es podia permetre comprar-lo molt de tant en tant.

En aquell diari, que havia nascut per voluntat popular l’abril de 1976, aquell al·lot sardiner hi trobava notícies de tot el país, en una àmplia i completa secció de “Països Catalans”, que incloïa dues o tres pàgines dedicades a l’actualitat de les Illes Balears i també hi podia llegir notícies referides a la resta del món.

Però sobretot hi trobava articles d’opinió i reflexió amb els quals a vegades s’hi identificava i a vegades en discrepava profundament.

I entre els articles que hi trobava i amb els quals solia combregar sovint, hi havia els de Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 - Barcelona 1990).

Aleshores, aquell jove ja coneixia i admirava el Pedrolo novel·lista de la mà de l’Alba i en Dídac, els dos joves protagonistes de Mecanoscrit del segon origen l’obra catalana més llegida durant les dècades dels setanta i la dels vuitanta, amb els quals és impossible no sentir-se identificat si es tenen 14 o 15 anys, però gràcies a l’Avui descobrí el Pedrolo articulista (i en certa manera l’assagista). El descobria mentre gaudia i reflexionava amb les columnes pedrolianes plenes de brillants argumentacions, magistrals radiografies del moment i savis petits assajos íntegres i compromesos.

Més endavant seguiria el Pedrolo novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. L’escriptor més prolífic de la literatura catalana contemporània que conreà tots els gèneres literaris. L’escriptor català més censurat pel franquisme. L’autor polifacètic per excel·lència, que traduí obres d’autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, que dirigí la col·lecció de novel·la negra La cua de palla. I que obtingué diversos premis literaris i va ser distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979.

Manuel de Pedrolo fou un intel·lectual compromès, independentista, ateu i marxista heterodox que malgrat la seva coherència i clarividència (dos pecats que es paguen molt cars en la societat contemporània) va obrir-se camí en els mitjans de comunicació de masses en català i va esdevenir un referent intel·lectual per la incipient esquerra independentista.

El nostre jove protagonista esdevingué un admirador i seguidor d’aquell articulista ferm i coherent que amb els seus articles ajudà molta gent d’arreu dels Països Catalans a prendre consciència de la anormalitat nacional en què vivim.

Llegia els articles de Pedrolo, com abans havia llegit, en reculls publicats, els de Mariano José de Larra i somiava que un dia també seria un articulista com aquells que tant admirava.

Aquells articles, la majoria dels quals són prou vigents, són avui al vostre abast en forma de llibres: “Els elefants són contagiosos” (Edicions 62, 1974). “A casa amb papers falsos” (Edicions 62, 1981). “Cròniques colonials” (El Llamp, 1982). “Algú sota l'altre” (Edicions 62, 1987). “Cròniques d’una ocupació” (Llar del Llibre, 1989) i el volum pòstum “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res” (Edicions El Jonc, 2000).

I la reedició conjunta de 'Cròniques colonials' i 'Cròniques d'una ocupació' en un únic volum titulat 'Cròniques', d’Edicions el Jonc.

Aquell jove anà cresquent i la seva admiració per Pedrolo, també i uns anys més tard pogué llegir reflexions com aquesta “Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

Avui, quan s'acaben de complir vint-i-cinc anys, aquell jove lector i somiador, té l’honor d'escriure cada dia un article a dBalears.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquelet, fa mes de 4 anys

Aquest article m'ha evocat el meu descobriment de Pedrolo a una parada de llibres a la Plaça Major de Palma un dia d'abril pels començaments dels 80'. Em vaig comprar el "Mecanoscrit" i fou la immersió en un món nou, una dimensió desconeguda. Mai havia conegut ningú que s'expresés amb la meva llengua d'aquella manera: clara, intel·ligible, interessant.....D'alguna manera jo veia que en aquelles paraules hi havia un entusiasme que se m'encomanava. Després en vindrien molt més de llibres de Pedrolo: "Trajecte final", una espectacular col·lecció de contes de ciència ficcio. "Joc brut" i "Mossegar-se la cua" dues novel.les negres inoblidables. I ja mes endavant, per citar només aquelles que m'han agradat més: "Pols nova de runes velles" obra que narra l'evolució vital d'un cambrer català als EUA, que em va deixar impressionat per la coneixença que té l'autor de la societat nordamericana (no en va Pedrolo va traduir nombroses obres d'autors nordamericans d'aquell moment) i per l'habilitat que té a l'hora de presentar-nos la canviant naturalesa humana. "Acte de violència" on es descriu l'aixecament pacífic d'un poble contra una tirania que culmina en una acció cruenta i que ens planteja la incògnita del recurs a la violència. I ja pels pedrolians durs, recomanaria algunes col·leccions de novel·les com la dels Apòcrifs que presenten personatges molt singulars en situacions i llocs estranys on l'autor sembla recrear-se en una arbitrarietat extrema però fascinant: imaginau dues senyores burgeses disfressades de gitanes que surten de nit per descampats de la gran ciutat tot cercant la relació fugissera i fins i tot venal però autèntica que les fa sentir-se diferents. Etc, etc, etc, etc. Ja vegeu que seguiria i no pararia. Pedrolo, per sempre més.

Valoració:12menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris