algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

No sé si em prenen el pèl

No sé si qualque vegada us heu trobat algú que us ha dit: amb això de la poesia mai no sé si em prenen el pèl. Quan ho sent dir sempre contest: doncs tens un problema, si no saps que et prenen el pèl; si no ho proves d’esmenar, més val que pleguis veles, sigui on sigui que et passa.

Si és cert que la poesia, l’art en general, transcendeix la realitat de les coses –allò que sembla tocar de peus a terra- no li podem de demanar que faci cap traducció literal perquè allò que dóna sentit al poema no és el que diu, sinó com ho diu; la forma de dir és una altra manera de tocar de peus a terra, sovint molt més convincent. Octavio Paz ho manifestava d’aquesta forma: La poesia no és una experiència que després tradueixen les paraules, són les paraules que constitueixen el nucli de l’experiència. El professor, crític literari i poeta, Sala Valldaura, va escriure una poètica que acaba de la següent manera: al poeta només se li ha d’exigir que escrigui la poesia de la millor manera que sigui capaç. Res pus. Vol dir que el poeta ja ha fet la feina que li pertoca i no ha de donar cap més explicació perquè encara i tot seria contraproduent: traduir o explicar el poema seria fer-lo prosaic, trair el sentit que ha de tenir. Per altra banda, si el poeta explica el poema no actua de manera didàctica, neutralitza l’hàbit de llegir poesia -ben diferent del costum que té el lector de narrativa- al qual podria accedir un eventual aficionat.

A l’obstinació de no voler explicar els seus poemes s’hi han referit diferents poetes. Palau i Fabre deia que parlar de la poesia que hom escriu és treure-li el caràcter demiürg que ha de tenir. Víctor Sunyol també va dir que el poeta insinua a l’espera que els lectors facin les seves pròpies interpretacions, i encara Gabriel Ferrater s’hi va referir amb una frase que es va fer cèlebre: faig per maneres que les idees teòriques no em destorbin gaire perquè, deia ell, el que m’interessa és llegir i escriure poesia. En realitat el que volien dir és que els lectors han de fer la feina que els toca, si ho volen i en saben.

És també per aquest motiu que les poètiques que ho paguen són les que comenten la tècnica d’un llibre o la de l’obra completa d’un autor; les tendències, les aportacions estètiques de les diverses escoles o generacions de poetes, etc. Mai una poètica que ho pagui ha de fer una interpretació literal d’un poemari.

Un llibre de poemes pot agradar més o manco, dependrà de la prevenció de cadascú, del seu gust vaja, i molt sovint també del mal humor o de l’exultació ocasional del lector. Ara, amb la poesia no és gens fàcil prendre el pèl a ningú perquè aquest gènere té pocs recursos que permetin dissimular les mancances de qui té la pretensió d’escriure’n. Un poema aviat cau; si d’un costat tomba i després tomba un poc més –basta un vers descol·locat o mal afegit-, el poema ben aviat s’acaba  d’ensorrar. Expressat d’una altra manera: la narrativa pot ser bona o dolenta, un poema potser bo o molt bo, però no pot ser dolent perquè si és dolent és ridícul, fàcilment es posa en evidència. La prosa té més marge de maniobra, per exemple el recurs de l’anècdota, ideal per a la distracció del lector i inexistent en poesia. Un prosista es pot relaxar; un poeta mai perquè tot consisteix a mantenir la intensitat d’estil. La poesia és pur estil.

No voldria ara que ningú caigués en el recurs fàcil, el del plany, de contraposar poesia i narrativa, com qui fa una cursa de demèrits, ja sé que als escriptors de novel·la negra nord-americana, els clàssics del gènere policíac, a Vladímir Nabókov o a Josep Pla, no els cal el recurs de l’anècdota, o passar pàgines escrivint pura palla, simplement dic que a un narrador li és més bo de fer distreure la tensió narrativa, l’exigència de mantenir el nivell d’estil, perquè té diversos recursos a l’abast que ho permeten.

Ho explicaré millor amb una anècdota. Fa tres o quatre anys, amb motiu d’una festa de Sant Jordi, l’escriptora Pilar Rahola es va enfadar molt amb el gremi d’editors i llibreters de Barcelona perquè varen posar un llibre seu en l’apartat de llibres mediàtics. En va muntar una de cal Déu. Vaig pensar jo en llegir la notícia: bé, si hagués escrit un llibre de poesia segur que a ningú no se li hagués acudit de posar-lo als prestatges dedicats als llibres mediàtics. Algú sap de l’existència de cap llibre de poemes que hagi sortit mai a la llista dels bestsellers? El motiu és que la poesia no es redueix a contar coses i endemés perquè les poques coses que conta les diu d’una tal manera que ha de menester subvertir la tradició narrativa. 

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris