nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
21°

Sa figuera verda

Tant en futbol com en literatura és fonamental trobar el lloc adient. A mi, quan intentava seguir la més forta de les vocacions que he tengut –la de jugador de futbol–, es Verro, aquest era el nom de l’entrenador del Can Tunis, va pensar –mirau– que jo, que era lent i poruc, podria ser un davanter en punta. No vaig tocar una pilota en tota la temporada i un central em va fracturar un braç. Al meu amic Joan Pastor, es Verro no li encertà tampoc el lloc. En Joan era –és, encara– un racionalista i més partidari de l’eficàcia que de l’estètica; però, era un home amb molts pocs reflexos i, a més, no podia doblegar el colze d’un braç. Idò, amb aquestes aptituds, l’entrenador santjordier va decidir posar-lo de porter perquè era alt, però per baix no n’aturava ni una: era una calça foradada. Un altre fracàs. Per no trobar el lloc.

He dit que en literatura la cosa és semblant. Cal afanyar-se a trobar el lloc on es pot escriure. M’estic referint evidentment al lloc moral; però, també i de manera molt important, al lloc físic, dues cares probablement de la mateixa moneda.

El fet d’haver encertat plenament el “locus” per escriure ha provocat que hagi arribat a les meves mans un dels millors llibres que he pogut llegir en aquests darrers anys. El lloc al qual faig esment és un trast o hortet que posseeix a Menorca l’autor del llibre. Diguem, per als que encara no ho hagin endevinat que el cau és diu Sa figuera verda; el llibre, extraordinari, “El rastre blau de les formigues”, i el feliç – li ho tocaria ser, almenys, pel resultat de la feina feta– autor, Ponç Pons, el conegut professor menorquí de literatura.

Després de la jornada docent, en Ponç agafa la bicicleta i li estreny cap a Sa Figuera Verda on l’esperen els animalets –un ca que nom Gunter; un gall, Darío, que és el mascle d’un petit harem de gallines de raça menorquina, negres com el carbó; conills i visitants esporàdics com els estornells, els tords, les caderneres, els dragons i les sargantanes‒. Aquests animals viuen entre plantes i arbres, la mateixa figuera, els ullastres, els garballons, el lletsó, la dauradella, l’ull de bou, l’aladern i un llarg etc., als quals en Ponç acarona amb la llengua: vull dir que els dóna el nom que els pertoca i ells semblen satisfets.

Animals, plantes i el mateix Ponç reben contínues visites d’alguns pagesos que passen prop de la cabana i que li donen consells. Altres visitants són més vells, quasi tant o més, fins i tot, que els ullastres i la figuera. Es diuen Dante, Borges, Thoreau, Bach, Cervantes, A. March, Spinoza, Beethoven, Basho, per citar només una molt petita mostra dels innumerables amics d’en Pons, que malaveja perquè també siguin un poc els nostres amics. En Ponç conversa amb ells i, adesiara, pren nota d’una reflexió, d’un aforisme, d’un consell –propi o manllevat– i el posa al rebost que forma fins ara “El rastre blau de les formigues”, que voldria que no fos més que el primer lliurament d’una sèrie, que com Dalida, “j’attendrai”.

He parlat del lloc físic que feliçment ha trobat en Ponç per dialogar amb els arbres, els aucells , els escriptors i els músics. Però i el lloc moral de què parlava al principi? Des de quina moral escriu  en Ponç? D’una caracteritzada per l'austeritat –mare de la llibertat–, per la bondat –fruit de la intel·ligència‒ i per l’admiració, ‒producte de la humilitat.

Quan m’imagin en Ponç a Sa Figuera Verda, amb el vent que hi pastura no em puc estar de pensar en Bob Dylan –“The answser my friend...”– i, encara més, en Ezra Pound: “Let the wind speak, it is paradise”. El paradís de Ponç Pons. Visitau-lo.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Guasp, fa mes de 4 anys

Xisco, com a amant que ets de sempre del món aforístic, no m'estranya que el llibre de l'amic Ponç Pons t'hagi entusiasmat. En Ponç té el do poètic, i aquest vessant és el que dóna un més alt valor a les seves reflexions, més que morals, estètiques. Felicitats a tots dos.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris