nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
20°

15M: de la plaça al canvi polític

L'efemèride del 15M coincideix gairebé amb la de la legislatura política i, més enllà d'elucubracions sobre si el moviment de la gent indignada va decantar o no el resultat de les eleccions de fa quatre anys, a mi m'agradaria sobretot reconèixer i valorar la que ha estat (no m'atrevesc a dir que “va ser”) una de les majors mobilitzacions de la història col·lectiva recent, i la seva aportació a la refundació d'una democràcia decadent que ja fa estona que no serveix al poble, al demos que li dóna nom.

Un dels grans problemes que arrossega la nostra societat és la manca de cultura democràtica, en el sentit que és molt fàcil criticar les mancances de la democràcia representativa, dir que votar cada quatre anys no basta (crítica que compartesc al 100%); o que els que hi ha “no ens representen”; però fer la passa perquè la democràcia esdevengui, com diria Walt Whitman, una autèntica manera de viure, ja és més difícil: a la gent li cosa comprometre's i sobretot responsabilitzar-se, fins i tot de les decisions que els afecten. De manera inconscient, delegam en el polític les grans decisions sobre la comunitat; en el docent, l'educació en exclussiva dels nostres fills i filles, etc.

I això és un problema estructural que té arrels socio-històriques que convé recordar. No som una societat amb segles de “tradició” democràtica (amb tots els defectes i emperons que volgueu) com Anglaterra, per exemple. En el nostre cas, no va ser fins a la II República que hi hagué un intent de construir un règim democràtic.I va durar el que va durar, perquè la democràcia de veres no sol agradar al poder establert... I després de quatre dècades de dictadura, varen ser la lluita antifranquista, els sindicats clandestins i el moviment veïnal, per citar només alguns exemples molt evidents, que iniciaren la construcció d'una cultura democràtica gairebé en perill d'extinció, i aquesta és en la meva opinió l'aportació de la transició política, i no tant el model de règim que es va poder negociar.

No obstant, el “canvi” que havia d'arribar de la mà de Felipe González en els 80, d'alguna manera va “relaxar” els moviments, molts activistes foren cooptats pel nou entramat institucional, i altres seguiren al capdavant de les principals organitzacions socials (alguns fins encara ara), que en bona mesura també s'institucionalitzaren i comparteixen crisi de representativitat amb els partits polítics convencionals.

Amb això vull dir que més enllà dels activistes de tota la vida i de totes les edats, gairebé per a tota una generació, el 15M va ser una primera escoleta d'aprenentatge democràtic. Se'n pot criticar la mediatització, l'evolució del moviment, novament la relaxació, i les derivacions posteriors, però allò cert és que quatre anys més tard, l'escenari polític és més obert que mai, el bipartidisme s'esbuca, i els partits polítics, tots, els vells i els nous, hem hagut de moure fitxa davant l'envit dels “indignats” i el clam per una democràcia de veres. I cada vegada som més els qui plantejam una ruptura clara amb el règim del 78, tant pel que fa al marc i l'estructura de l'Estat, com els continguts.

Per això i molt més, quatre anys més tard, jo vull donar les gràcies al 15M, i recordar la participació, l'alegria, l'esperança i el compromís de tanta gent, confirmat o iniciat a les places públiques, inclosa la nostra estimada plaça Islàndia.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per garsí, fa mes de 6 anys

Som catalans, mai castellanufats !!

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris