algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Podemos: bisbes o teòlegs?

Les notícies gairebé contínues sobre la crisi en el grup anomenat Podemos, ara revifades amb la dimissió dels càrrecs de responsabilitat de Monedero, m’han fet venir al cap una idea que no sé si la dec a Eco, a Fuster o a Bourdieu, o, per ventura, a cap dels tres, que la meva mala memòria em fa ser més desagraït del que voldria. En tot cas, la idea, sens dubte manllevada, vendria a dir que és molt difícil —gairebé impossible— ser alhora teòleg i bisbe. O passar d’un estat a l’altre. I el cas dels teòlegs i dels bisbes no és més que un exemple, voldria que suficientment pedagògic, d’una qüestió general: n’hauria pogut posar altres com allò que passa en el lloc on m’he guanyat les sopes: a la Universitat. Els que dedicam el nostre temps a escriure o a preparar classes no solem tenir temps i, menys encara, capacitat i gust per la gestió o per la política universitari, que ha de resultar —m’imagin— molt absorbent i poc amena.

Podria seguir amb altres exemples, però no ho faré. Serien, tots ells, casos particulars de la llei general que diu que per perseguir la veritat —perdonau la indubtable grandiloqüència— es necessiten una vocació i una aptitud distintes a les que han de tenir els qui prioritzen la consecució i el gaudi —naturalment— del poder. Teòlegs i bisbes.

Algú podrà argumentar que l'intel·lectual i el polític persegueixen un objectiu molt semblant: el reclutament d’adeptes: de lectors en el primer cas, i de votants, en el segon. Sí: la finalitat o l’ambició pot parèixer molt semblant, però les eines per a aconseguir-la són prou diferents. L’home de lletres en té dos, d’instruments, per al seu treball. Borges ho expressà magistralment quan parlà dels poetes. Són la humiliació i l’angúnia. L’angúnia d’evitar les contradiccions. Els instruments del polític són oposats: l’autosatisfacció i la lloança contínua cap a la seva persona i la seva tasca. No negaré que els senyors Rajoy i Aznar són casos exagerats i ridículs d’aquest tarannà; però, d’una manera o altra, tots els polítics necessiten una bona dosi d’autoestima —diguem-ho així— per a la seva carrera.

En el que he volgut descriure, rau l’enorme dificultat que representa passar d’un món a l’altre. D’un món –el de les lletres– que exigeix continus exercicis d’autocrítica i de temor a les incoherències, a un món –el de la política– en què aquestes virtuts són del tot desaconsellables. Un món, el darrer, on cal bravejar contínuament. Els de Podemos  han estat —és obvi— uns mestres a l’hora de denunciar la paradoxa que suposa demanar austeritat als altres i omplir-se les butxaques mitjançant comissions, sobresous, nepotismes i altres malifetes. Però sabran adaptar la seva manera de ser i els seus valors d'intel·lectuals a la realitat? Acceptaran les contradiccions inherents a l’exercici del poder si l’aconsegueixen? Els que han estat teòlegs sabran ser bisbes si els ungeixen? Monedero deu haver pensat que no.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per monedero, fa mes de 6 anys

Como te gusta "embolicar troca" con el fin de no decir nada. Monedero no ha pensado nada de lo que supones, ya que si por él fuere no se hubiese bajado del tranvía en marcha. A dicho elemento (uno de los que quieren sanear la vida de nuestro pais ¡qué coña!), lo han pillado con unos ingresos, además de muy sabrosos, sin poder justificar de dónde vienen, y además, sin pasar (supuestamente) por la caja de la Agencia Tributaria. Este pájaro no podía ser de ninguna manera ni obispo ni teólogo. Curiosamente, su apellido lo dice casi todo: monedero.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris