cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Liberalitat davant supermegaego

Ja ho tenia, el vell Alejandro Lerroux –el que deia que els seus correligionaris havien de convertir les monges en mares i que va acabar amortallat amb un hàbit de franciscà-, això de no cabre dins el seu propi Ego. Tots els individus públics que tenen una mala relació amb la democràcia solen patir també d’un estirament fora mesura. Alguna vegada he discutit amb companys i amics sobre si això de posar-se el careto a la papereta electoral és bàsicament qüestió d’ego o si es tracta d’una estratègia molt fina i molt ben dissenyada (jo tenc tendència a veure-ho bàsicament com a símptoma de megalomania, mentre que alguns col·legues consideren que es tracta d’una estratègia per a ser identificats, i que una cosa tan senzilla com aquesta explica el bon resultat de Pablo Iglesias a les eleccions al Parlament europeu).

Potser no hi ha tengut res a veure, el supermegaego de n’Iglesias, en la defenestració de l’amic Monedero. Ni la pròpia defenestració del tal Monedero no deu tenir res a veure amb el fet que programi una xerrada a Club Diario de Ibiza i, en caure de la tarima, la cancel·li immediatament. Com tampoc no hi deu tenir res a veure el fet que la senyora Ada Colau hagi hagut de modificar lleugerament la papereta de votació del seu partit a les municipals de Barcelona perquè el seu rostre hi apareixia més gran del que tocava. Que el logo de Barcelona en Comú és la cara de la senyora Colau no ho discuteix ningú, dins la seua formació política. I pobre del que en digui el més mínim comentari!

Don Alejandro, don Pablo, donya Ada es caracteritzen precisament per un ego que no quep dins les costures. Curiosament, els egos desenfrenats proliferen més pel cantó de les esquerres que no pel de les dretes. Em costa de trobar personatges amb aquesta omnipresència dins les seues respectives formacions polítiques dins els partits del que ells anomenen “la casta”. No hi ha cap equivalent de n’Iglesias, posem per cas, dins el Partit Popular, dins el PSOE, dins Convergència i Unió o dins el Partit Nacionalista Basc. Ben al contrari: els seus líders, en general, tendeixen a ser bastant més humils, més modestos i més assequibles a la ciutadania.

Davant aquests egos tan inflats, els ciutadans de Catalunya varen elegir, fa un parell de setmanes, el català de l’any (en aquest cas, la catalana de l’any). Es tracta d’un concurs que, si no m’equivoc organitza el Grup Zeta, radicat a Barcelona. A través d’una votació popular, la gent elegeix la persona que considera que ha destacat més al llarg de l’any, a Catalunya. Tres persones arribaren a la final d’enguany: Jordi Évole, Eduard Gratacós i Lucía Caram. El doctor Eduard Gratacós és un ginecòleg eminent. Ha estat pioner mundial en la realització d’operacions a infants no-nats quan encara són dins l’úter. Així, nens que haurien nascut amb algun problema congènit greu poden fer-ho amb el problema ja resolt, gràcies a operacions d’una precisió extraordinària. No surt gaire als mitjans de comunicació, però milers de catalans el votaren. Jordi Évole és un periodista molt conegut, que no necessita presentació. Ell sí que és un personatge mediàtic, però no es caracteritza precisament per la seua altaneria ni per passar-se les entrevistes parlant d’ell mateix (com fan d’altres periodistes estrella). La gent li ho va premiar. I, finalment, la tercera persona i guanyadora d’enguany, va ser sor Lucía Caram.

Sor Lucía Caram és una monja d’origen argentí, ben compromesa amb la lluita contra la desigualtat i la pobresa, i ben compromesa amb el seu país, Catalunya. “Quan vaig arribar al monestir, les germanes, abans de passar-me cap paper amb les normes ni res semblant m’obsequiaren amb el curs de català Digui-digui, i sempre els n’estaré agraïda”, declarava en rebre el premi. En aquella ocasió, sor Lucía pràcticament no va parlar mica d’ella mateixa: es va referir als infants que pateixen per mor de la pobresa, i va exigir als poders públics, aprofitant que rebia el premi de mans d’Artur Mas, president de la Generalitat, un compromís per treballar per l’eradicació total de la pobresa infantil al Principat.

Poc després, Lucía Caram va manifestar –mai no es talla a l’hora de parlar en públic- que seria desastrós per a Barcelona que Ada Colau hi guanyàs les pròximes eleccions municipals, perquè aniria a la confrontació i no a la cooperació. Perquè només es pot lluitar per una societat millor des del diàleg, la cooperació i el treball conjunt (a les antípodes de les propostes confrontatives i excloents).

Aquesta religiosa, liberal i catalanista (no com d’altres), constitueix un bon exemple de saber fer i saber estar, enfront dels supermegaegos que passegen per les pre-eleccions més inflats que galls de panses. Igual que en David Fernàndez, líder valuós, honest i intel·ligent de la CUP durant aquests darrers anys, no va tenir cap problema a fondre’s en una abraçada amb el president Mas. I mai no manquen lerrouxistes que els ho retreguin.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Indepe, fa mes de 5 anys

Si l'independentisme existeix políticament amb representació a Mallorca, és bàsicament grtàcies a n'en Lladó. És el que no podeu sofrir els pessemeros que voldrieu que l'independentisme desapreixès definitivament, és que algú xerri clar.

Valoració:0menosmas
Per jaj jajota, fa mes de 6 anys

A este cretino le está costando digerir las encuestas del CIS.
Prueba con vaselina, bernardo, a ver si entra mejor...

Valoració:-1menosmas
Per Trobo a faltar, fa mes de 6 anys

Parlant d'egos trobo a faltar una referència a l'ego den Lladó, responsable màxim, junt amb els seus palmeros, de que ERC i l'independentisme hagi desaparegut del panorama polític a les Illes. Afortunadament en Junqueres ja sap què ha de fer una vegada hagin passat les eleccions.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris