muy nuboso
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

Art neutral?

Molts de pics l’exigència de la neutralitat de l’art obeeix a una impostura, a la constitució d’un mite fals per tal d’eludir les contradiccions, induïdes, que operen a favor de la injustícia (quelcom de desequilibrat que té unes repercussions gens innocents.

La llibertat com a concepte ha estat central en la literatura catalana d’ençà de l’anomenat moviment de la Renaixençaque simbòlicament, pel que fa al vessant literari, data de 1833 quan Bonaventura Carles Aribau publica el cèlebre poema Oda a la pàtria. D’ençà dela Renaixença – llavors feia 300 anys que no hi havia producció literària en català d’una manera continuada- moment en què el nacionalisme espanyol va reprendre l’oposició, no han aturat les hostilitats per tal de perjudicar la literatura catalana. És per aquest motiu que tots els nostres poetes, dels romàntics fins els de la generació dels anys 50, i encara després, tots en algun moment han fet poesia política i han estat actius en haver de defensar la llengua i la cultura nostrada. Basta repassar les trajectòries de Jeroni Rosselló, Marià Aguiló, Pons i Gallarza, Pere Alcántara Penya, Joan Alcover, Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Miquel Fortesa, Rosselló-Pòrcel, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet...No cal continuar, si de cas afegir, en atenció als continuistes amb la tradició, en Bartomeu Fiol, en Miquel Bauçà o en Jaume Pomar, per exemple.

L’objectiu del nacionalisme espanyol és el d’eliminar les contradiccions que hi ha entre els nostres sentiments i les seves raons i quan no ho aconsegueixen per les bones (transició democràtica) o proven per les males (procés actual de recentralització. Som allà on érem, on hem estat sempre i per això l’art, la cultura, no pot desatendre el concepte de llibertat: en les circumstàncies actuals la neutralitat equival a connivència amb la força invasora.

L’art, la nostra proposta d’art, el que ha de fer és mirar de provocar una fascinació extra; això vol dir no desatendre la forma adequada, el mode correcte, característic, l’expressió apropiada. Com que l’art també està condicionat pel temps, per la nostra conjuntura que no és la mateixa època que la dels espanyols (ells tenen un Estat que protegeix els seus interessos), aquest art ha de significar, proporcionar sentit, a la nostra humanitat, la humanitat damnificada, no a la humanitat en general, si més no en primera instància, perquè el concepte de llibertat sempre ha de correspondre, la seva significació, a les condicions objectives que el determinen.

La nostra realitat nacional s’ha de desempallegar de mites, per exemple del que vol fer creure que fem part de la concurrència hispana: allò que no és ha de poder arribar a ser i enlloc no està escrit que la literatura, o el cinema, no pugui referir-s’hi. La subjectivitat d’un artista no l’ha de convertir en part d’una elit selecta; subjectivitat ha de voler dir que una proposta ha de ser potent, capaç de sorprendre. L’art no ens ha de servir només per fer suportable la realitat, mera sublimació, sinó que ha de comprometre la nostra intimitat. Tal com diu Ernest Fischer, en una societat que és decadent, l’art, si vol ser vertader, ha de ser capaç de reflectir la decadència. Té raó, Fischer, perquè contràriament l’art seria excessivament fictici, tant que seria un artifici al servei de la impostura; aclarit que el realisme socialista de l’URSS també ho era, excessivament fictici.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris