algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
16°

La natura m’ha robat un amic

Anomenar-lo un amic és mentir, perquè un amic pot ser un de tants, i no és així. El que m’ha furtat la naturalesa és “l’amic”, la persona amb la qual he viscut i conviscut durant molt de temps, la persona a la qual podia acudir sempre que tenia un problema, ja que sempre m’ajudava a resoldre’l, si era possible. Una maligna malaltia se l’ha emportat en menys d’un mes i ha deixat la seva família en una cruel soledat, i a mi m’ha deixat completament buit, sense cap possibilitat de comprendre que casos com aquest puguin passar. Tanta sort que no he de culpar cap divinitat de ser responsable d’aquesta malifeta, perquè crec que tota la malastrugança que hem d’anar patint a mesura que transcorre la nostra vida, no és més que el resultat d’una mala sort aleatòria que és més fàcil d’aconseguir, que la seva contrària, és a dir, una sort que ens sigui favorable.

Aquesta setmana vull anunciar als vuits vents del món la buidor que m’ha deixat la partida obligada de l’amic per excel·lència. Una mort no anunciada o solament i molt recentment prevista. La ciència no ha avançat com caldria per poder combatre tots els enemics existents al nostre voltant. I aquests enemics malèfics ens envolten i de tant en tant, ataquen  qualsevol de les moltes persones, bones o perverses, que duen a terme els seus objectius de vida, familiars i personals, endavant. Aquest era el cas del meu amic, del meu bon amic, bona persona  molt feinera, que es desvivia per fer feliços els altres, sempre obert a un aprenentatge constant, per adquirir més coneixement i per entendre el per què d’un món que sembla que s’entossudeix a causar desgràcies, com el terratrèmol del Nepal o desaparicions ràpides i sobtades de persones com el meu amic.

No sé si me n’estic sortint, però la meva intenció en començar aquest escrit no era fer una alabança total de la persona que els perversos que viuen amb  nosaltres han fet partir. No volia repetir el que s’acostuma a dir, tant si és veritat com mentida, però continuaré intentant-ho encara que no ho aconsegueixi. La buidesa que patesc per la seva absència m’impedeix expressar el que desig. Però l’article setmanal que solc escriure li vull dedicar a ell, a en Miquel, l’amic, la persona que m’ha acompanyat en moltes mogudes (viatges, caminades, dinars, sopars, manifestacions, concentracions, reunions, conferències, associacions...). Assistia als congressos de Jubilats per Mallorca, associació a la qual pertanyíem, perquè defensa el nostre territori, la llengua catalana i els drets socials dels treballadors i dels jubilats que tant ha costat tenir. Es pot dir que era un mecenes de totes les qüestions culturals del poble. Mentre va tenir al seu càrrec una institució bancària, va posar a l’abast del poble i de les organitzacions del poble els seus locals per a qualsevol acte cultural que es volgués celebrar. Era una persona que coneixia perfectament qui era i d’on venia. Coneixia verídicament que els seus avantpassats havien estat els catalans i va aprendre a escriure perfectament la llengua catalana, sense anar a classe, sense estudiar-la, perquè era la seva, perquè era majoritàriament la que llegia, perquè sabia que la pervivència de qualsevol llengua minoritzada depèn de l’ús que en facin els seus parlants.

Era una persona molt prudent, perquè representava una entitat al poble de Campos que admetia com a clients, persones de totes les ideologies i pensaments, però ell sabia ben bé que estava al costat de la justícia, al costat de les persones necessitades i al costat de la persones més dèbils. Patia molt, perquè l’entitat en la qual treballava era d’aquelles que apliquen un codi sense miraments de cap tipus.

Era un pare exemplar i un espòs completament fidel. La seva família era la principal raó de la seva existència. Estimava l’esposa, estimava els fills, estimava la resta de familiars i era una persona divertida que sempre li agradava parlar seriosament, però que sabia fer bromes en el moment adequat i oportú. No hi ha dret que els mals fats se l’hagin emportat en un moment en què era molt feliç i feia molt feliços els seus. Tanta sort que no hi ha ningú a qui es pugui reclamar la creació d’aquests assassins que maten sense disparar cap arma. Amic, el temps que em queda de vida sempre et recordaré i aquest no serà el darrer escrit que et dediqui.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris