algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
20°

Eduardo Galeano, l'antropòleg de les utopies quotidianes

Fa divuit anys ja que vaig llegir per primera vegada Patas Arriba. La escuela del mundo al revés, gràcies a l'amic Xavier Riera. Hi vaig trobar tantes explicacions senzilles (que no simples) a tantes incerteses creades de la mà de l'anomenada globalització neoliberal que no havia pogut trobar en els “clàssics”, que no me'n podia avenir. A partir de llavors, Eduardo Galeano va esdevenir el meu autor de capçalera, vaig devorar tots els seus llibres, i vaig fulminar fragments dels seus textos en mil tallers, cursos i xerrades sobre mil temes diferents: sempre el trobava pertinent i proper. Sempre l'hi trob. Fins i tot em vaig atrevir a citar-lo en alguna intervenció al Parlament, assumint el risc de què més de la meitat dels diputats no sabessin ni qui era, ni m'escoltassin.

L'Amèrica Llatina real, la del poble i els pobles, les minories majoritàries i els canvis de les darreres dècades, que al cap i a la fi són canvis planetaris, no es poden entendre sense haver llegit Las Venas Abiertas. Apart de donar a conèixer la història, la realitat i els desitjos de tot un continent que fins fa només uns anys era el “patio trasero” dels Estats Units, Galeano va fer d'antropòleg, gairebé d'etnògraf, de les utopies quotidianes de persones anònimes i de col·lectius diversos, transformant les seves vivències en textos immortals carregats d'energia indignada i de compromís. Ho va fer a més a més donant a conèixer la cultura popular, fos indígena o mestissa, que considerava portadora de saviesa i de canvi. De tot això, com de la seva heterodòxia, tan necessària en temps de pensament únic, tenim molt a aprendre.

Al meu primer llibre, Repensem Mallorca: de l'especulació a la construcció de la dignitat, la imatge al frontispici de la nostra illa vista des del Sud (que no al revès) és inspirada en la darrera pàgina de Patas Arriba, en la qual el mestre parla dels mapes del geògraf Al-Idrisi, del segle XII, i ens proposa: “Si el mundo está, como ahora está, patas arriba, no habría que darle la vuelta, para que pueda pararse sobre sus pies?”.

Per tot això m'ha dolgut la seva mort, tot i que sé que les seves paraules m'acompanyaran i ens acompanyaran sempre, i seguiran essent igual de pertinents. O d'impertinents. Gràcies mestre!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris