cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
22°

Dietari

Supòs que la immensa majoria dels que hem agafat un avió aquestes vacances pasquals hem tengut la temptació de pegar una llambregada a la cabina amb el desig de pescar amb la fluixa de la mirada l'esguard del pilot i el copilot. Pura superstició, comprovacions d'última hora, com el comprador d'una bístia, antany, pegava una remirada al barram per atresorar que havia fet bona adquisició. I molt més ho intentes, quan el trajecte t'ha de menar pels mateixos viaranys on una setmana abans algú havia estavellat l'avió contra la panxa gropellosa d'un cim alpí. Tanmateix, les estadístiques juguen al teu favor, conjur bàsic per vèncer les engrunes de la por que ortiguegen el fenyedor de les supersticions, i penses racionalment que és impossible, en una setmana de diferència, dues desgràcies en el mateix trajecte. Com no et creus que a un polític li toca set o vuit vegades la loteria.

El fred germànic t'enfarina el cos tot just has posat peu fiter a terra. La roba d'abric mig despentinada agafa forma humana com una necessitat caritativa. Per molt que vulguis oblidar-ho, ets feudatari de la pròpia cultura i dus escrites a les aletes del cor allò del nord enllà on la gent és culta, rica, noble, desvetlada i feliç, o unes altres coses semblants. I també penses amb aquella frase tan nostrada: això en un país normal no passaria. I penses on són els països normals i el cap s'enfila vers germàniques latituds com un axioma kantià.

Quan vas a l'oficina del tren i t'ho donen tot tan ben silabejat i veus que tots s'ajusta al paper que tens entre mans penses en la raó espriuana i també, de camí a Aquisgrà, en un tren còmode, veloç, silenciós on una revisora com una autòmat va recitant l'auvitessin, com una lletania apòcrifa. I quan troba un passatger amb dubtosa documentació lluny d'excitar-se i armar un desori de capa i espasa s'asseu vora ell i molt discretament posa en marxa aquella màquina d'expedir bitllets i no sabem si li clava una multa o es conviden mútuament a cafè. Tot passa en el silenci més nimbat.

Però quan grates una mica més endins i el dia esdevé laborable et trobes que aquella puntualitat tan prussiana ha perdut un punt i un tren et passa amb cinc minuts de retard. I el vagó amb què tornes de Bonn a Kölh s'omple també de joves renouers, que beuen cervesa quan ho tenen prohibit i les botelles els cauen per terra i un pixum amb oloreta de malta, entre argentat i or pur, llisca cercant el baix del vagó, com un rin improvisat, i les botelles rodolen i tems la trencadissa que no acaba de produir-se mentre fites un cartell i veus que segons quines conductes estan penalitzades amb 500 euros. I se't desfà el mite, encara que intentes refer-lo pensant en aquell estol de bicicletes, com si fos un immens cementeri, que has deixat enrere, a l'estació de Maastricht, i que has volgut fotografiar-ho per mostrar-ho no saps a qui. Bé, sí que ho saps però penses que es com qui tirar pedres dins la mà. Aquí tant de sol, tants de dies de bon temps i tan penalitzada la bicicleta, tan estigmatitzada, com si fes pobre. Me'n vaig fer un fart de mirar-les. De tots els colors i pelatges, algunes que semblaven mòmies, d'altres elèctriques. Com les plaques solars, és cert que més al sud n'hi ha moltes més, però déu n'hi do les que n'hi ha en aquestes latituds on una retxa de sol malaltís val el seu pes en or. I el mite va i ve, com una engronsadora. El del silenci també. Vols tastar un local autòcton amb gràcia, atàvic. I allà el renou hi és present, la gresca dels que beuen cervesa en tassons petits, de tub. T'acaramullen al costat d'uns indígenes – que també n'hi ha- i et mouen conversa en un alemany ebricerveser que no acabes d'agafar-li el fil. (Tampoc si ho hagués fet en luterà bíblic). Però els rius les gràcies fins que te'n canses i penses que la intimitat ve donada per un idioma que ells no entendran i tu tampoc a ells.

L'ullada de sol va cara. T'ho diu una estudiant colombiana mentre et serveix un cafè a Bonn, ella enyora el sol i avorreix les normes. Estudia psicologia i vol venir a València o a Mallorca. A fer alguna cosa inconcreta. Allà troba que és difícil estudiar. Tot és molt rígid, com els dies sense sol. Fins i tot per divertir-se hi ha normes. L'oli i l'aigua. Colòmbia i Alemanya.

Diuen que Pla escrivia les cròniques sense trepitjar el terreny, des de l'hotel. Diuen tantes coses de tanta gent. Ara bé, podria fer-ho. Hi ha estampes que són cícliques. Les grans estacions ferroviàries, per exemple. Plenes de paràsits – és políticament incorrecte escriure-ho, ja ho sé- desclassats que viuen la vida a través d'uns ulls vidriosos d'alcohol – ara cervesa-. Són éssers desencistats (sic) de la vida, curiosos tots ells. Inofensius. Que miren transcórrer la vida com  mitja esperança apetgelligada a una maleta de cuiro, luxosa, estirada per bípede encorbatat. També les andanes són poblades d'una fauna semblant, la joveneta estirada que du una marilín a un braç i un mac dins un estoig de pell. La senyora clònica de la mestressa catalana carneriana. L'estudiant pàl·lid i fràgil, de sensibilitat chopiniana. Tots miren la vida com un tren que passa: uns en primera, els altres arrossegats per aquestes vagonetes plenes de sutja i carbonissa que hi ha en un racó marginal de l'estació, fora de vies inclús.

Pla brodava les descripcions, jo he xipollejat dins els records grumellosos amb el desig que si arribes a aquest punt no hagis de prendre una infusió per digerir tanta paraula acaramullada.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Martigri, fa mes de 6 anys

Bon article, però no puc deixar d'admirar la bicicletada de la foto i tot el que això implica: tants d'usuaris, prejudicis positius cap a la bicicleta, kilòmetres i kilòmetres de carrils bici, valoració de la dimensió humana del transport...
Gràcies a l'autor. Repetesc, bona postal.

Valoració:6menosmas
Per mallorquin, fa mes de 6 anys

Y la prepotencia la soléis padecer los paletos de pueblo, tià

Valoració:-8menosmas
Per Tià, fa mes de 6 anys


·Enveja, Uf, enveja.

En solen patir els ineptes i els impotents.

Valoració:20menosmas
Per uf, fa mes de 6 anys

Una merda d' article escrit per un tipus molt provincià

Valoració:-29menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris