nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Són, els catalans, espanyols?

Aquesta, la del títol, és, en la meva opinió, la pregunta o la qüestió que hi ha al darrere de la confrontació actual entre Espanya i Catalunya, entre Madrid i Barcelona, entre unitaristes i independentistes. Són, o no són, el catalans, primordialment catalans i després, si és que ho són, espanyols, o són fonamentalment espanyols i, secundàriament, si això és possible, catalans? Els temes i les discussions sobre el que són o no són, substancialment, les coses, els animals i les persones tenen difícil resolució i pertanyen a una disciplina intel·lectual molt envitricollada que és diu ontologia, que forma part de la filosofia i, amb ella, de l'anomenada ideologia. Per això, amb la intenció de trobar una solució pacífica a l'esmentada confrontació entre el Govern que resideix a Madrid i el que ho fa a Barcelona, recomanava, jo, recordar el que havia dit Carles Marx sobre la ideologia, ja que el filòsof alemany va canviar el sentit corrent que tenia aquesta paraula que era, abans d'ell, l'estudi del naixement i del desenvolupament de les idees. Marx digué, per contra, que la ideologia era el conjunt d’idees, creences, principis, interpretacions... que formen un entreteixit mental confegit per les classes dominants per a defensar, o justificar, el seu domini sobre les classes dominades. Per mantenir —digué altrament— els seus interessos o privilegis. I qui diu classes, diu nacions o col·lectivitats: ja m'enteneu. Amb la seva tesi, Marx va matar dos aucells d'un mateix tret: es va carregar el bon sentit que tenia la paraula ideologia; però, també, va desvirtuar el significat positiu que podia tenir la paraula interès —un concepte inventat pel poble jueu—, que, a partir de llavors, va quedar reduïda al seu significat purament material —gairebé monetari— i, en bona mesura, espuri. Les coses no s'han de fer per interès, sinó per amor, per amor a la pàtria o a Déu Nostre Senyor diu també el nacionalcatolicisme, que, a vegades, sembla compartir alguns valors amb el seu enemic declarat, el marxisme. Fora interessos de caire burgès, afirmen ambdós.

Ja sabeu que fa temps que l'esquerra revisionista espanyola —els senyors Gonzàlez, Guerra, Bono i, ara, Sánchez— va abominar del marxisme i el va substituir per exactament no sé què, a més del seu evident i sempre profitós patriotisme anticatalanista. Una revisió que no fou, al meu parer, la més encertada. Haurien d'haver conservat la idea que la consideració del que som o no som —de la idea que tenim sobre la nostra identitat— és del tot mutable —explicar els canvis era l'interès fonamental de Marx— i que ningú pot aturar els vents de la història, ni en aquest ni en cap altre aspecte de la vida. I, en canvi, hauria estat convenient revisar més a fons el sentit restrictiu i pejoratiu que Marx va donar al concepte d'interès. Haurien d'haver pensat, en primer lloc, que hi pot haver altres interessos que no els purament materials i, en segon, que l'interès no s'oposa a la justícia o a la visió objectiva. Que ben entès, encaminat i declarat no és enemic de la veritat i la concòrdia: n'és —m'agradaria subratllar-ho— còmplice. No convé dissimular-los, els interessos, ni amagar-los: és, al contrari, del tot recomanable, si volem construir un bon sistema de convivència, fer-los del tot explícits.

Per aquest motiu, postul que, si la confrontació entre Catalunya i Espanya estigués més poc centrada en temes ontològics, ideològics o identitaris, i més en els interessos fets explícits, l'acord —la pau, la concòrdia— seria més fàcil. És el mateix que el que acostuma a passar en els matrimonis amb dificultats. Si es discuteix sobre infidelitats, menyspreus, egoismes, històries passades, gelosies ofenses rebudes, etc., l'acord es fa molt difícil. Si la discussió, per contra, es fa fonamentalment sobre interessos clarificats, la cosa millora molt. Perquè una de dues: o és possible conjuminar-los, els interessos, o, si no, la solució és clara: cada un pel seu vent i més amics que mai. Sense cap mena d'acritud.

Francesc Bujosa

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 3
Siguiente
Per uno que no compra productos catalanes, fa mes de 6 anys

Gracias nacionalistas catalanes por ponérnoslo fácil.
Los nacionalistas catalanes están contentos porque han conseguido que los productos fabricados en Cataluña tengan un número propio en el código de barras (15), proporcionándoles un indice diferenciado al resto de España.
Lo que no saben los nacionalistas catalanes es que nos han simplificado el asunto para lo que uno quiera o no comprar, sólo con saber que el IVA que pagamos se quedaria en Cataluña ya que no contribuiria al resto de España, ni siquiera un solo céntimo.
Hay industrias que cuando vean que no venden lo esperado se buscarán otra ubicación fuera de Cataluña.
Gracias nacionalistas catalanes por ponérnoslo fácil.
CÓDIGO BARRAS 84 PRODUCTO ESPAÑOL.
CÓDIGO BARRAS 15 PRODUCTO CATALÁN.

Valoració:0menosmas
Per no falla, fa mes de 6 anys

Si les dejas adorar al becerro de oro, te dirán que si; y si se lo pueden llevar a su casa además de decir que son españoles, añadirán que no son catalanes ni saben dónde está su provincia.

Valoració:2menosmas
Per Dr. Gonzo, fa mes de 6 anys

La mayoría sí, pero algunos parecen vulcanianos

Valoració:2menosmas
Per Socies, fa mes de 6 anys

Xesc amino em cap dubte que som espanyol, perque la meva Mallorca és part de l'Estat espanyol, d'Espanya.Si Mallorca fós part de França jo seria francés. Això no lleva que sentí orgull d'ésser espanyol, pot-ser tant com molts de madrilenys i qualque andaluç

Valoració:-7menosmas
Per Antelm, fa mes de 6 anys

Els Catalans mai hem estat espanyols. Aixo de Podemos de opinión global globalizada, es un partit Reluxista creat per les clavegueras de l,estat per dividir l,esquerra nacional Catalana

Valoració:12menosmas
Per Kani, fa mes de 6 anys

A l'Ángel que diu que els hispanio hispanun eren els habitants de Girona.
Jo soc de Girona i la parauleta em fa un cert repelús.
En aquell temps la paraula tenia un alrtre significat.
Avui, el proptotip d'espanyol és sinònim de castellà (de l'antic Regne de Castella)
Els demés som perillosos i ens han d'españolitzar.
I no, no soc, no em sento espanyola.
Soc catalana y estic espanyola.
M'enteneu? El meu ser, la meva essència és només catalana. I, ara per ara estic espanyola; es una situació temporal que es pot perllongar o no.
Però no és essencial, només és circunstancial.

Valoració:15menosmas
Per mossonA, fa mes de 6 anys

EL COR ÉS SENTIMENT, I HEM SENTO CATALÀ PER DAMUNT DE TOT I ABANS QUE RES. DIR LO CONTRARI SERIA MENTIR.
Hen de reconeixer que Espanya ha set una enredada històrica ben preparada, però gens reeixida.
I ARA TOCA DIR BEN ALT; SÍ+SÍ, síiiiiiiiiiiiiiiii. Per a ser consequents amb la mateixa història.........

Valoració:18menosmas
Per Antònia, fa mes de 6 anys

Jo he nascut a Mallorca ; però estim tan a Mallorca que la resta del País.

Valoració:8menosmas
Per Ser o no ser una colònia de Castella, fa mes de 6 anys

Els catalans són tan o tan poc espanyols com ho són els , portuguesos o els andorrans. La qüestió no és si són o no són espanyols, lo important, és si són o no són lliures i està clar que volen votar per a ser-ho. Construïr un nou estat i prosperar.

Valoració:18menosmas
Per es verderol, fa mes de 6 anys

Alixendri, tu estimes Catalunya... ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,jaja...

Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 3
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris