nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
11°

El trot i les fronteres d'Espanya. "Don't Fence Me In"

6420

Tenc llaços de fraternitat –fraternitat de l'ànima que no de la sang, escrigué Costa– amb dos col·lectius, com es diu ara. Són, aquests, els formats pels qui estimem les paraules –els poetes principalment–, i pels qui estimem els cavalls i, especialment, els de trot. Hi ha, pens, un sentiment que comparteixen ambdós grups i jo amb ells: és el de ser poc partidaris de les fronteres i molt especialment de les artificials com ho són gairebé totes. No crec que sigui necessari malgastar paraules per justificar la poca predilecció per les fronteres que senten els poetes. Algun d'ells fins i tot ha afirmat –l'amic Jaume Vicens ho recordava en el pròleg que ha escrit al seu magnífic poemari cioranà– que la principal missió de la poesia és precisament la d'esborrar traces i fronteres. Hi estic ben d'acord

L'animadversió que els cavallistes balears sentim vers les fronteres, requereix una mica –no molta: no us preocupeu– més d'argumentació. Vegem. És sabut que tots els qui tenim relació amb els cavalls de trot –menadors, preparadors, criadors i propietaris– encobeïm el somni de poder anar a córrer i guanyar alguna carrera important a París, a l'hipòdrom de Vincennes, la nostra catedral. Jo també, com a modest propietari, la tenc, aquesta aspiració, encara que procur dur-la amagada, per evitar la befa i l'escarni dels amics. Els cavallistes balears conscients i que no tenim compromisos i agraïments polítics sabem i afirmam que els nostres somnis es veurien molt facilitats si aconseguíssim una major col·laboració amb el món del trot francès. Aquesta cooperació –també en som conscients– es veuria molt potenciada si poguéssim integrar-nos dins el sistema d'apostes PMU –Pari Mutuel Urban– que és d'on surten els doblers per poder pagar els premis que els cavallistes necessitam per poder comprar civada als nostres estimats animalets. Però aquesta integració no és possible: hi ha lleis a Espanya que la prohibeixen, fronteres, idò, que la fan impossible. Ja sabeu que nosaltres que tenim la mateixa nacionalitat legal que els de Ceuta o Melilla, la tenim distinta dels de Banyuls i Perpinyà. Aquesta ordenació jurídica espanyola està pensada –qui ho negarà– des de Madrid i afavoreix en el cas que ara ens interessa les carreres de galop i els sistemes d'apostes anomenat QH. Ens indiquen des de la Meseta que la nostra capital hípica no ha de ser París, sinó Madrid, i que allà –bé que ho sabem– no senten gaire estima per la nostra manera de parlar ni per la manera de córrer dels nostres cavalls. No entenen que els nostres poetes prefereixen fer versos en català i els nostres cavalls són mestres en l'art del trot i no en el d'anar de bot, molt menys civilitzat i pagesívol. Tampoc entenen que els dos amors –el de la nostra llengua i el dels cavalls de trot– els duim ficats al cor

Jo sé que les nostres voluntarioses autoritats hípiques han intentat posar remei i vèncer o, almenys, esquivar dita prohibició Sé també que han anat a la “Villa y Corte” carregats d'ensaïmades i sobrassades per intentar tocar el cor –sempre tan lligat a la panxa– de l'anterior ministre d'agricultura, el senyor Cañete. El meu amic Pere Aguiló Monjo, durant molts d'anys Cap dels Serveis Jurídics del Govern Balear, m'havia dit i advertit que, aquesta, era realment una missió impossible. No hi vaig tenir mai gaires esperances, però les poques que tenia es varen esfondrar definitivament quan vaig veure com el nostre “homo” a Madrid, el denominat “Homo Cañetus” trepitjava els terrossos, amb un estil només comparable al que va mostrar la més alta de les nostres autoritats autonòmiques carregant bales de palla. Les fronteres establertes –en funció, ja ho sabeu, dels interessos de la cort madrilenya i defensades per generals de formació quartellera– i el compliment de les lleis vigents, vigilades pels tribunals anomenats ad hoc, fan impossible el que a nosaltres ens sembla del tot assenyat i convenient

Ah com agradaria als cavallistes, als poetes i a mi mateix, que desaparegueren les fronteres actuals, tan anacròniques, i la prohibició d'establir llaços ferms amb els ciutadans de València, Girona o París, per posar, només, alguns exemples! Són unes fronteres que ens barren el camí per on hauríem de transitar en defensa dels nostres somnis i –convé no oblidar-ho– dels nostres interessos, que no són – ho hem vist repetides vegades– exactament els de la cort madrilenya.

P. D: Els qui tenen la bondat de llegir-me saben que a més de les fronteres tampoc sent especial predilecció ni pels himnes ni per les banderes. Però si fos necessari que els enemics de les fronteres irracionals haguéssim de tenir un himne i em demanassin opinió, jo tendria pocs dubtes: triaria una cançó de Cole Porter anomenada Don’t Fence Me In –No m’encerclis–. És la que figura al títol. Una versió absolutament recomanable és la de Rosemary Clooney.

Xesc Bujosa.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per lucia, fa mes de 6 anys

es una bona explicació :)

Valoració:0menosmas
Per Scotch, fa mes de 6 anys

Magnifica canço, i extraordinaria versio q. acab de tornar a veure i sentir gracies al seu article.-Article ple de sentiment i molta ironia.-En els dos temes q. voste parla, sempre mos han passat en cançon; i ara segueixen ben igual.-He disfrutat llegint-lo i escoltant la canço.-Gracies, i a veure si "enguany toca" (2015) amb Na Cristal!!

Valoració:-1menosmas
Per bal, fa mes de 6 anys

Madrid, como siempre. "Nihil novum sub sole". Yo, de Vd. me empadronaría en Perpiñá. Ser como los de Ceuta o Melilla, debe ser algo espantoso. Vd. está en contra de las banderas y las fronteras. Curioso. Vea las banderas que sacan a pasear sus superiores y las fronteras que quieren armar. Lo tiene mal.

Valoració:-2menosmas
Per es verderol, fa mes de 6 anys

Me pareix l'amo en Xesc que ha deixat un poc descol·locats als nacionalistes espanyols que se fiquen amb vos divendres i s'altre també. Als que pensem que els catalans tenen tot el dret del món a decidir si volen ser una nació o no també esteim una mica sorpresos, però intuesc que vos sou feliç i l'important és això, tot lo demés són bajanades.
L'article m'ha agradat molt. Enhorabona.

Valoració:14menosmas
Per Miquel Mestre, fa mes de 6 anys

Magistral, senyor Bujosa.

Valoració:10menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris