algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Espanya, 20-Jesucrist, 4

No conec el flamant nou arquebisbe de València, des de fa pocs dies, Antonio Cañizares Llovera, perquè em vaig estalviar el seu sermó fidelcàstric o hugochàvic (si més no per la seua excèntrica llargària) un 8 d’agost de fa uns anys que va predicar a Eivissa. Som lector de la Bíblia –crec que s’hi pot trobar saviesa, delit literari, varietat de gèneres i inspiració per a moltes coses bones, i he passat moltes hores de la meua vida llegint aquest llibre de llibres, aquesta meravella escrita perquè alimentem el nostre ànim i el nostre esperit-, tenc plena convicció que el cristianisme ha contribuït a generar bona part dels valors compartits d’aquest gran projecte en construcció que es diu Europa, gaudesc de l’amistat i de la bona companyonia de diverses persones vinculades a diferents esglésies, però no em dedic a anar a missa perquè toca ni a fer coses específiques perquè ho marca algun protocol. Preferesc la sinceritat, com els meus amics religiosos.

Ara que s’ha d’anar amb tanta cura per no ferir ningú, en qüestions religioses, a certs àmbits de la Unió Europea està mal vist que es reivindiquin les arrels cristianes d’Europa. De fet, al Parlament europeu, per exemple, només s’hi atreveixen en bloc els diputats polonesos. Per això, he discutit moltes vegades amb persones que consideren que no s’ha de fer cap referència d’aquest tipus per no empipar els agnòstics, els musulmans o els laïcistes radicals. Hem de ser honestos i reconèixer les coses com són : Europa seria d’una altra manera sense l’herència cristiana. I que consti que això no implica, des del meu punt de vista, que no se n’hagin de reconèixer els errors, les sortides de solc o fins i tot els crims que s’han fet en nom de déu (en aquest cas, evidentment, toca escriure-ho amb minúscula, perquè Ell no va predicar l’opressió ni la violència, excepte contra els mercaders que ocupaven el temple).

També he defensat manta vegada el paper que ha jugat l’Església, recentment, en relació a diversos processos d’emancipació nacional. Record que el Vaticà va ser dels primers a reconèixer la Lituània independent (liderada aleshores pel catòlic Vytautas Landsbergis, amb qui vaig compartir tantes coses al Parlament europeu), o que Joan Pau II va defensar diverses vegades, amb energia cracoviana, el dret d’autodeterminació dels pobles. En l’actual procés d’autodeterminació de Catalunya, l’Església (si en descomptam la seua divisió espanyola) està actuant d’una manera impecable. I el Papa Francesc n’ha donat mostres molt clarificadores.

Fa uns mesos, l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va proposar de deixar el càrrec, a causa de la seua edat avançada i d’altres contingències personals. Immediatament, va sonar el nom d’Antonio Cañizares per substituir-lo. Però una intervenció vaticana (ràpida, contundent i eficaç, com solen ser aquest tipus d’intervencions) va deixar la cosa en suspens. Hom va demanar a l’arquebisbe de Barcelona que continuàs fins que la qüestió política catalana s’aclareixi una mica i va bloquejar les intencions de la Conferència Episcopal Espanyola de posar un espanyolista radical al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona. Tot correctíssim.

Però ara, amb diplomàcia flortentino-vaticana, en Cañizares va a parar a una altra diòcesi importantíssima de la nostra nació: la de la seua segona ciutat en pes demogràfic i econòmic, és a dir, València. Amb pesos i contrapesos, com funciona qualsevol democràcia de qualsevol estat. I el Vaticà, no ho oblidéssim, és un estat.

Les primeres declaracions del nou arquebisbe de València expliquen clarament per què era impossible que fos nomenat arquebisbe de Barcelona. L’home ha entrat parlant de la “dulce lengua valenciana”… per dir que no la parla. És nascut a Utiel (és a dir, a l’àrea castellanoparlant del País Valencià), però pens que, havent realitzat estudis a València, això no l’exonera de conèixer-ne l’idioma. Ha dit també que el valencià “ya me lo enseñaréis vosotros”, com si els feligresos, de sobte, s’haguessin de convertir en professors de llengua dels bisbes. I s’ha amollat amb afirmacions com “me duele, como a todos, España” (en la línia del 98 més tronat) i no s’ha estat de dir que “España es un bien moral” (amb la qual cosa es carregava l’Església més emergent del món, que és la llatinoamericana, farcida de nacions que s’han independitzat d’Espanya, començant per la del Papa).

No em reca mica confessar-me aficionat al futbol. M’agrada aquest esport, i permet expressar els resultats d’una manera molt clara. I m’agraden les paraules, perquè trob que són significatives (també expressades numèricament). En aquesta primera declaració d’Antonio Cañizares Llovera, nou flamant arquebisbe de València, quantes vegades ha dit, posem per cas, Espanya? I quantes vegades ha dit Jesucrist? El resultat final no pot ser més espaordidor i patètic: Espanya, 20-Jesucrist, 4. No fa falta dir que es tracta de tota una declaració d’intencions.

BERNAT JOAN I MARÍ

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per joli, fa mes de 6 anys

En este bisbe se li comença a veure el llautó. A vore quan durarà ?

Valoració:10menosmas
Per Jordi, fa mes de 6 anys

L'espanyolisme és sens dubte la nova religió del règim transfranquista amb els seus preceptes, els seus pecats, els seus símbols, els seus dimonis, els seus tabús i les seves festes de guardar.

Valoració:11menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris