muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

La incommensurabilitat dels nacionalismes

El mestre de Sueca va deixar clar que qualsevol nacionalisme neix i viu front a un altre nacionalisme, i el cas de l'anomenat nacionalisme català no és una excepció d'aquesta regla general; l'espanyolista, probablement més ferotge que l'anterior, tampoc. Però és que, a més, les disputes entre nacionalismes oposats condueixen en moltes ocasions a un fenomen, o estat de la qüestió, que pot ser designat com a incommensurabilitat. D'això és del que voldria parlar avui

El concepte d'incommensurabilitat el vaig assimilar a principis dels anys setanta de dos autors que han estat fonamentals en la meva vida professional, d'historiador de la ciència: Thomas Kuhn i Karl Popper. Ambdós m'ajudaren molt a l'hora d'estructurar la recerca del que constituiria el tema de la meva tesi doctoral: els orígens històrics del concepte d'afàsia, la pèrdua del llenguatge. Els texts del segle XIX sobre l'afàsia que em va tocar analitzar estaven inserits en una forta discussió sobre com funcionava el cervell humà. Si funcionava de manera unitària com un tot indestriable en parts, o si les funcions del cervell eren la suma de les funcions de diverses àrees cerebrals encarregada, cada una d'elles, d'una tasca, àrees que operaven amb un alt grau d'autonomia o, fins i tot, d'independència. Us equivocareu, tanmateix, si esperau que jo ara cedesqui a la temptació i continuï l'argumentació intentant establir les analogies que no serien, pens, extemporànies: veure si Espanya funciona o pot funcionar com un tot o com una suma més o manco reeixida de diverses àrees territorials que puguin tenir administracions amb un major o menor nivell d'autonomia. No, no vaig –no pretenc anar– per aquests viaranys. Del que voldria parlar –si ho podeu aguantar– és d'allò que he insinuat al principi: de la incommensurabilitat dels nacionalismes. Em cal, per a això, tornar a l'esmentada disputa de la neurofisiologia i intentar explicar que cada una de les idees o dels paradigmes si acceptam la famosa terminologia Kuhniana i Popperiana –la unitarista i la d'àrees específiques– tenien la seva pròpia manera de provar la veritat de les seves creences. En les disputes que es varen produir, els fets que –deien– havien servit per a provar la mateixa teoria, eren desvirtuats si el que es pretenia era provar la contrària i l'inrevés. Ningú va saber proposar prova factual alguna que donàs o llevàs la raó definitiva a una hipòtesi o l'altra. Es produí, així, un fenomen d'incommensurabilitat que es pot detectar –sospit– encara en les discussions actuals sobre com funciona el cervell humà, el fenomen, sens dubte, més estrany i fascinant que ha produït la natura. És el mateix que passa ara en la disputa entre el nacionalisme espanyolista i unitarista, i el catalanista sobiranista. Cada un d'ells té les seves raons. Els catalanistes argüeixen la voluntat popular a favor de la independència i els espanyolistes les lleis – i els tribunals, que les lleis sense tribunals són paper mullat– que impedeixen intentar comprovar aquesta voluntat. Espanyolistes i catalanistes tenen idees contraposades sobre els que ha estat el passat, la història. També idees distintes sobre el que ha de ser la cultura, la llengua.... and so on. Qualsevol lector podrà multiplicar fins a quasi l'infinit aquestes raons oposades, però, en certa manera, simètriques. Jo només n'hi afegiré una, per allò del meu desig –mai aconseguit, ai– d'oportunisme. Són els casos de Pujol i de Bárcenas. Respecte al primer els de CiU ens volen fer creure que els més importants dirigents d'aquesta formació ignoraven les magarrufes del seu màxim dirigent, l'exhonorable Pujol. Els del PP –viver del pensament unitarista– aprofiten l'avinentesa tot dient que això és impossible. Però els mateixos que graten l'esmentada ferida de CiU – i que voldrien fer extensible als altres partits catalanistes– xiulen quan els diuen que tan impossible com la ignorància dels de CiU és el desconeixement dels dirigents del PP –els Rajoys, Cospedals, Aznars – respecte a les magarrufes del que fou durant molts d'anys l'encarregat suprem dels diners del seu partit

Ja dic: incommensurabilitat. Com la que es va produir en la neurofisiologia del segle XIX. Cada part guarda intactes i inamovibles els seus arguments. Hi hauria algú – i acab– que sabés proposar una prova acceptada pels dos costats per dirimir qui té raó? O, encara millor, una solució de compromís, que conjuminàs els interessos d'una part amb l'altra? Jo, que no som –ja ho sabeu– en absolut un home de combat, ho voldria.

Xesc Bujosa.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per etcétera, fa mes de 6 anys

"and so on". ¡Coxones!. Nuevamente tendrás que dar explicaciones y pedir perdón por usar palabras que no corresponden a nuestro sagrado idioma. Idò. Quins pebrots.

Valoració:3menosmas
Per Xesc Bujosa, fa mes de 6 anys

Sí, "de armas tomar" contra ell. Ho feren: li posaren bombes a ca seva i el cremaren, en esfinx, a les falles. Però no seria més profitós discutir sobre el que va escriure?

Valoració:6menosmas
Per Alixendri, fa mes de 6 anys

Incommensurabilitat, molt be
Pero es teu article siula pes quatre costats

Valoració:-1menosmas
Per pregunto, fa mes de 6 anys

¿Pero este mestre de Sueca, no era un falangista de armas tomar?.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris