nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

Di Stéfano

Alfredro Di Stéfano fou un dels mites de la meva ja llunyana, ai, infantesa. Quan jo jugava a “pistoleros” m'imaginava ser Alan LaddShane— i, al futbol, Di Stéfano.

Amb en Di Stéfano he tengut una relació molt similar a la que el meu admirat escriptor xueta i pobler Mihael Bar Haim –abans Miquel Segura Aguiló– té amb Sant Antoni. En Mihael/Miquel va canviar, ja ho sabeu, de fe, de nom i de religió, però va seguir sent devot de Sant Antoni: del sant i, també, del porcellet. A mi em va passar el mateix amb el gran jugador del Reial Madrid. Quan vaig cobrar seny i coneixement, em vaig fer, a més de l'At. Balears, del Barça, i vaig repudiar tots els equips, el nom dels quals començàs per real. I, tanmateix, vaig seguir conservant un enorme respecte per la figura de l'astre argentí. Solament una vegada vaig estar molt prop del meu esmentat ídol d'infantesa. Fou, crec, el 1985 quan vaig anar a l'Hipòdrom de la Zarzuela –probablement l'obra arquitectònica més elegant d'Espanya– per poder veure córrer en directe un cavall –alatzà per suposat– anomenat Indian Prince. A la barana que hi havia davant el bar, vaig veure-hi el famós 9 del Real i, vencent la meva, a vegades mal dissimulada, timidesa, em vaig posar al seu costat, fins que el seu colze i el meu es tocaren. Mentre miràvem una de les carreres anteriors a les que havia de córrer Indian Prince, vaig sentir-li un comentari que pens que pot ser útil per definir el tipus de jugador i de persona que era el de Bons Aires. Una mica irritat, l'as del futbol protestava, mentre mirava la carrera, perquè deia que a Madrid, al contrari del que passava a l'Argentina, a l'hipòdrom de Palermo, els cavalls només corrien fort a la recta final: que la resta de la carrera era del tot insulsa. No em vaig atrevir a dir-li el que pensava: que en el trot la cosa era del tot diferent, que cada cursa de trot és una novel·la de diversos capítols, tots ells, des del primer al darrer, imprescindibles si la volem entendre i gaudir-ne

Vaig conservar dins la memòria les paraules de Di Stéfano, perquè crec que les nostres protestes i xiulades, sempre voluntàries, ens defineixen més que els nostres aplaudiments i afalagaments, moltes vegades obligats. I és que Di Stéfano, quan jugava al futbol –quan exercia la seva professió– corria i s'esforçava des del primer minut fins al darrer, i s'emprenyava d'allò més si els altres –cavalls o jugadors– no ho feien. Aquest caràcter voluntariós i orgullós –que no superb– el definia, i fou el que convertí el seu fitxatge en la inversió més rendible del futbol mundial de tots els temps. Un jugador que podia jugar a tots els llocs de l'equip, de 2 fins a d'11. Ara bé, fou, Di Stéfano, un geni? Pens que no, que fou aquest mateix caràcter de treballador molt capaç i enormement honrat el que l'impedí ser genial.

Vaig discutir l'esmentada qüestió moltes hores amb qui, quan jo ensenyava a Saragossa, era el degà de la Facultat de Medicina. Em reunia amb Manuel Bueno, un ultrasur irreductible, per parlar dels plans d'estudis, però aviat canviàvem i passàvem d'un tema tan avorrit a discutir de futbol, un tema en ell i jo teníem idees més clares, encara que oposades. Jo, per emprenyar-lo i per demostrar la meva saviesa futbolística –certa, però mai reconeguda pels meus amics ferriolers– li deia que, seguint l'esquema de la WM, a l'alineació de la davantera ideal de tots els temps –Garrincha, Romario, Pele, Maradona, Cruyff– en Di Stéfano, per molt de greu que li sabés, no hi tenia cabuda. A qui llevaria ell –li demanava, fins a desesperar-lo– per fer entrar el del Madrid? El degà pujava per les parets, i més quan endevinava que jo era, calladament, conscient que en aquesta davantera ideal hi figuraven tres jugadors que havien estat del Barça i cap del Madrid.

Li explicava que a l’inrevés del que és proverbial, era en la seva virtut –i no en el pecat– on Di Stéfano duia la penitència. Que eren la seva honradesa i honestedat les que li impedien ser un geni. Perquè els genis –en literatura, en pintura i en futbol– són un poc “perros”, un grans mentiders: ens fan creure que faran una cosa i fan l'altra. No són de fiar. Mirau els vídeos de Garrincha o llegiu els poemes de Rimbaud i em donareu immediatament la raó. I Di Stéfano, el més complert, fener, rendible i honrat dels jugadors ho era, de fiar: no va dir mai cap mentida, ni va estafar ningú. No anirà, doncs, a l’infern, que és on van a parar generalment els genis i els mentiders. Serà, segur, al cel. No sé, però, si l’hi veuré.

Xesc Bujosa

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per mesclat, fa mes de 6 anys

Shane, el balearico, (D. Xesc):
El meu error és mirar l'esquema tàctic de Mr. Herbert Chapman a l'inrevés, o sia que "mea culpa", és conegut internacionalment com WM, de totes maneres me començava a agradar la tàctica del 2-3-3-2
. Ja que el veig tant preocupat pels meus estudis li diré que la meva llicenciatura me permet viure dignament en temps de crisi.

Valoració:-4menosmas
Per Shane, el balearico, fa mes de 6 anys

Mesclat: El teu error pot ser degut a una manca o a un excés d'escolarització. Per manca perquè no sabigues com s'escriu una W ni una M. O per un excés, perquè algú t'explicàs que la M sempre va davant la W en l'abecedari. En tot cas, per ajudar-te en el teus estudis, que tanta falta es fan et deix una cita literal sobre la WM:
Con la modificación de la regla del fuera de juego en 1920, Herbert Chapman desarrolla la táctica denominada como WM que revoluciona el fútbol y le permite ganar una gran cantidad de títulos con el Portsmouth y el Arsenal. Era una formación 3-4-3 con un cuadrado o rombo en el centro. El éxito o el fracaso de este sistema dependía de los centrocampistas. En ataque el delantero centro era el rematador y los extremos centradores.
La tàctica que va sí neixer dins la filosofia baleárica fou una altra: la dues V, però separades: V V. Un acrònim del "Ven i Ven" que va inventar Don Pep Valls, un entrenador xueta – nosaltres no som racistes– de l'equip republicà que representa totes les nostres illes.

Valoració:-4menosmas
Per mesclat, fa mes de 6 anys

Enhorabona D. Xesc, acaba d'inventar una tàctica nova que potser revolucionarà el mon del futbol, ve a ser una mena de 2-6-2, o 2-3-3-2, no home no, és MW.

Valoració:-5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris