cielo claro
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
13°

El nou Díaz de la Guerra

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre el bisbe Juan Díaz de la Guerra, el qual va estar al front de la diòcesi mallorquina entre 1772-1777. Pocs anys, però més que suficients per deixar una petjada poc grata. En realitat, el conferenciant exposà de manera molt concisa l’estat de la recerca que du a terme sobre l’etapa mallorquina d’aquest prelat. Díaz de la Guerra és un dels bisbes més polèmics que hi ha hagut a Mallorca, potser el més polèmic de tots. Això fa –ens explicà el conferenciant‒ que el volum documental que es va generar durant els cinc anys escassos en què romangué a l’illa sigui enorme, gairebé inabastable per a un sols estudiós.

Díaz de la Guerra és conegut, sobretot, a causa dels enfrontaments que mantingué amb el poble, el clergat i el mateix capítol de la Seu. Els motius, bàsicament, en foren dos: la castellanització lingüística que intentà imposar dins l’àmbit eclesiàstic mallorquí i l’oposició frontal que mantingué contra els cultes populars illencs, com Cabrit i Bassa i Ramon Llull, veritables símbols per al poble mallorquí de fa unes centúries.. Les mesures que promogué en ambdós sentits aixecaren una forta oposició entre el poble i el clergat, la qual es va traduir en importants i sorollosos aldarulls socials. Tant, que el bisbe havia d’anar d’incògnit pel món, camuflat per no rebre qualque pedrada (a més dels insults de rigor), etc. La seva figura esdevé la d’una persona obstinada, que arriba a Mallorca amb unes idees preconcebudes i sense entendre en cap moment la realitat mallorquina. Ara bé, no només és un paranoic il·luminat sinó que la seva actuació és en consonància amb la política centralitzadora del rei Carles III. Bisbe i centralisme, doncs, es donen amorosament la mà i, per això, topen amb l’oposició del poble i de l’Església de Mallorca –d’una bona part de tots dos, s’entén. Finalment, després d’haver provocat un desgavell considerable, inclosa la fractura social, hom envià el prelat a la diòcesi de Sigüenza (cosa que no era precisament una promoció), lloc on morí tres anys més tard.

Això, molt resumit i, per força, esquemàtic, és el que podem dir del seu apostolat illenc. En acabar la conferència, un dels amics assistents, mentor, a més, del treball i excel·lent coneixedor de la matèria, em féu un simple comentari que és a l’origen del present article. L’amic, simplement, deixà caure que tot això del bisbe Díaz de la Guerra recorda molt l’actualitat. Res més. La resta que ara segueix és la interpretació que faig del seu comentari. Així, doncs, amb el seu permís (que li vaig demanar al mateix moment), ara me n’apropii de la idea i la desenvolup segons el meu criteri.

Un bisbe que ve sense cap arrelament, que actua contra la llengua i les senyes d’identitat del país, que no entén ni vol entendre la realitat mallorquina (això sí, amb determinats suports interns, que li permeteren fer el que va fer, fins que pogué) i que es topa amb una forta oposició popular, que obeeix a una política centralista de la monarquia, que la seva actuació provoca aldarulls desconeguts fins aleshores, que no pot sortir pel carrer sense ésser insultat o apedregat... No sé per què, a mi em recorda un president autonòmic i provincià que, després de venir de fora, actua, amb una fòbia malaltissa i paranoica, contra la llengua catalana i els símbols propis (llaços, senyeres...), fins al punt de concebre les lleis més absurdes que es deuen haver fet mai en matèria de banderes, que no entén la realitat d’allà on governa (però un sanedrí li dóna el suport imprescindible per tirar endavant), que és molt contestat pel poble, que es troba al servei de la causa centralista i actua al dictat de la FAES i del seu projecte neocentralitzador de l’Estat, que la seva actuació provoca aldarulls i fractura social, que no s’atreveix a anar pel món sense por d’ésser escridassat o que li tirin qualque ou o tomàtiga i que, posem per cas, s’ha d’inventar reunions a l’altra punta de la Península per no haver d’anar a sa Pobla (reunions, supòs, pagades a compte de l’erari públic), etc. No sé com així, com deia, tot això m’ha recordat el bisbe Díaz de la Guerra, o a l’inrevés. Ja diuen que els pobles que no coneixen la seva Història estan condemnats a repetir-la i nosaltres, ja sigui per imposició (mesetària), desídia o autoodi, no la coneixem gaire, la nostra Història.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per I doncs, fa mes de 6 anys

A molts països occidentals es condeidera delicte, greu i penat amb presó, la falsificació de la Història.

Valoració:1menosmas
Per Tomeu, fa mes de 6 anys

Políticament podeu ser qualsevol cosa. Pel que fa a història i lingüística o no en teniu ni idea o en teniu de més. Hi ha llocs que no deixen ensenyar la teoria de l'evolució de les espècies. Hi ha un lloc que només volen que s'ensenyi una història en la qual ni Mallorca, ni els Països Catalans (ai, em sap greu, resulta que han votat que no existeixen), ni la Corona d'Aragó...

Valoració:5menosmas
Per jbm, fa mes de 6 anys

No hi ha cap universitat del món que no defensi que es mallorquí, es menorquí, s'eivissenc, es formenterer i es barceloní formen part de sa mateixa llengua, de sa mateixa manera que defensen que s'andalús, es madrileny i es lunfardo de Buenos Aires formen part de sa mateixa llengua. Hi ha molta més diferència entre ses variants de s'alemany, de s'italià, des rus, o des francès, que no entre ses variants des català o des castellà. I si un andalús que diu "me ja caío" ha d'escriure "se me ha caido", o si un madrileny que diu "soldao" ha d'escriure "soldado", a jo que dic "llengo" no me fa res escriure "llengua" que és així com ho diuen a Eivissa capital i no a Barcelona on sa forma és "llenga". I ses paraules totes són bones, res no obliga a escriure got, com diuen a Maó, en lloc de tassó com deim a Mallorca, són igual de bons, igual que en castellà per referir-se a una cadernera és tan bo escriure "jilguero" com diuen a Madrid com escriure "colorín" com diuen a Granada.

Diccionario de la Real Academia Española de la lengua
 
mallorquín, na.
1. adj. Natural de Mallorca. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a esta isla del archipiélago balear, en España.
3. m. Variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca.

Valoració:3menosmas
Per Alixendri, fa mes de 6 anys

Alaroner
Es traidors han estat sempre es catalans, ho foren en Pau Claris, i perderem es Rossello, ho foren a sa guerra de succesio, quant faltaren an esi seu jurament de fidelitat a Felip, ho fou Companys que falta es jurament a sa segona republica, i ho es en Mas que falta a sa Constitucio,
I com diu en Biel si no se coneix sa nostra historia repetirem lo mal fet, voltros que voleu ser catalans encara que vos fotin

Valoració:-13menosmas
Per Foner, fa mes de 6 anys

Quan intenten es catalanufos ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí…

Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, és un insult a sa intel·ligència comparar-los amb so mallorquí. Perquè:

a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí.

b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua com a “mallorquí” amb tota naturalitat. Josep Massot Muntaner, monjo benedictí resident a Montserrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament[1]. Durant totes aquestes centúries, inclús abans[2], es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, "llemosí", “llengua vernacla”, “dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme acadèmic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies[3].

c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) a la vegada que reconeix unes diferències respecte d’altres dialectes com puguin ser es català central, es valencià o es rossellonès.

d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza[4] (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves tesis de sa unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte de gramàtica que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua[5].

e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires acadèmiques a sa Real Academia Española de la Lengua[6] (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquina-balear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber[7]. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina.

f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”[8].

[1] Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40
[2] Massot i Muntaner reconeix que, ja en es segle XV, hi havia humanistes que ja xerraven de “vulgar materno e malorquí” encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15)
[3] No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, Josep, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, Mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934, Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on combatia ses teories occitanistes.
[4] Forteza, Tomás,Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. Sa importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52.
[5] Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernant-los amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de sa ignorància i sa incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità.
[6] Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català.
[7] Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540
[8] Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494


"Catalunya mos roba i manipula sa nostra cultura i sa nostra història ",

Sempre Mallorquins, Sempre Balears !! Catalans a tocar es collons a Catalunya !!

Valoració:-3menosmas
Per Alaroner, fa mes de 6 anys

I a pesar d'aquesta incorporació ens permeten als mallorquins seguir el culte cap en Cabrit i en Bassa, no toquen la nostra llengua ni res similar... tot això fins l'arribada dels castellanitzadors que ens ho volen llevar TOT i que genteta com @Alexendri i altres traïdors a la terra defensen per el seu infundat odi cap els catalans, germans de llengua i cultura.

Valoració:-5menosmas
Per Alixendri, fa mes de 6 anys

Historia
Segle XIII , infeudació obligada de JaumeII de Mallorca a PereIII ,
AlfonsIII sotmet Mallorca i asasina en Cabrit i en Bassa, per esser feels a Jaume II
PereIV invaeix Mallorca, mata a JaumeIII i incorpora Mallorca al seu regne

Valoració:-22menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris