cielo claro
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
13°

Penes i poca glòria

Ara que s’ha armat tot aquest rebombori amb els assassins que per mor d’una llei concreta que no té caràcter retrospectiu han hagut de ser posats en llibertat perquè legalment ja havien complert les seves sentències, normalíssimes irades protestes dels familiars dels assassinats/des, o violades, o ambdues coses, qualsevol d’aquestes absurdes conductes de segons quin personal indigne de la seva condició humana, deia, tot plegat per culpa de l’anulació, derogació, o allò que es digui de l’anomenada doctrina Parot seguint les ordres d’allà dalt, l’Associació de Víctimes del Terrorisme i altre personal afectat directament han protestat i protesten de forma tant irada com justificada potser, com a la fi infructuosa. De tot plegat tenc per mi que he de dir un parell de coses.

La primera de totes és que personalment som contrari de qualsevol violència. Sempre he dit el mateix i repetit: no hi ha cap causa en absolut que pugui justificar una sola vida humana. O sigui, no em vingueu amb ETAs ni altres salvatges històries per l’estil que no hi pas per aquest cos d’agulla. La vida d’un ésser humà és intocable a parer meu. Arribats a aquest punt m’han vengut a la memòria dotzenes de casos de brutalitats comeses per altres tipus de personal que, degut a circumstàncies “històriques” ens dirien els especialistes si els ho demanàvem, idò han rebut injustament un tractament molt menys sever que algunes d’aquestes altres.

Per posar un exemple que canta fort encara i sempre hi cantarà: ara mateix tenc a la punta de la memòria els assassinats del despatx laboralista del carrer Atocha número 55 de Madrid, per part d’un aplec d’aquells de Fuerza Nueva, o similar, els que aquell nefast any 1977 encara cantaven per les places i cantonades d’onsevulla allò de: “Átame las alpargatas, morena mía, dáme el fusil/ que voy a matar más rojos que flores tienen mayo y abril...”. Eixos energúmens es carregaren cinc advocats de CCOO amb tir de gràcia al clatell inclòs. Els posaren de cara a la paret i els dispararen. Aquestes tres bèsties foren Fernando Lerdo de Tejada (nebot de Blas Piñar, recordau?), en José Fernández Cerrá i en Carlos García Juliá. (I tota una infraestructura al darrere, que no s’arribà ni a investigar). El primer de tots, Lerdo de Tejada, abans del judici el jutge ja li donà un permís de cap de setmana per allò que tenia bo, l’home, i no el tornaren a veure pus mai més. Els altres dos foren condemnats a 193 anys de presó cada un i en compliren una quinzena. I encara són vius si no són morts.

Ho venia a dir perquè som de l’opinió que, en ocasió de qualsevol delicte de sang o de violència molt greu, per amollar-los al carrer hi ha d’haver guariment provat i contrastat de la psicosi que els ha portat a aquesta barbaritat de situació, de comportament. Han de tenir el cap bé. I penediment clar. Qualsevol altre supòsit és un perill molt greu per la societat. En qualsevol altre cas, aquesta gent és personal de psiquiàtric, no de carrer. Són un perill. No hi puc fer res, som d’aquest parer, diguin el que diguin les lleis. Ah i us recoman la pel·lícula “7 dias de enero” de Juan Antonio Bardem sobre el particular. S’ho paga.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris