algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Els paradigmes espanyolista i catalanista II

Em vaig atrevir la setmana passada a proposar una analogia entre les idees científiques enfrontades, que reben el nom de paradigmes quan són molt importants, i les idees nacionals igualment enfrontades que aquí, i a fi d'entendre's i simplificar, anomenarem espanyolista i catalanista. La finalitat de la meva proposta no era altra que aprofitar els ensenyaments deguts a T.S. Kuhn, l’historiador de la ciència més citat del món, que ha ofert un model molt suggestiu que intenta explicar per què i com canvien els paradigmes en el món de la ciència, per tal de per entendre una mica millor la controvèrsia política abans esmentada. Com vaig dir, i amb el propòsit d'augmentar la comprensibilitat, igualaré –i insistesc: no hi vegeu cap mala intenció en l’ordre–el paradigma espanyolista amb el paradigma geocèntric i el catalanista amb l’heliocèntric, o, si voleu, el primer amb la teoria galènica de que la sang no circulava –no retornava al cor– i el segon amb la teoria de Harvey que va pensar amb la idea de que sí: que hi havia circulació de la sang. Que la sang des de la perifèria retornava al cor. Quins són aquests ensenyaments que podem extreure, si acceptam l'analogia, del famós model de canvi científic proposat per Kuhn?

La primera és que és molt difícil, per no dir impossible treballar i viure conjuminant –fent compatibles– els paradigmes oposats. Els paradigmes, a l’igual que les espècies biològiques, com ens va ensenyar Darwin, no col·laboren amb els adversàris: competeixen. Competeixen per a guanyar-se seguidors i per arrabassar-los als contraris. El segon ensenyament és que quan dos paradigmes o dues mentalitats polítiques entren en competència es produeix una situació que Popper qualificà com a d’incommensurabilitat. Què vol dir tan llarga i estranya paraula? Vol dir que no hi ha una prova o un fet que de manera objectiva doni la raó a una o altra posició. Els espanyolistes i els catalanistes, per tornar al nostre cas, i com sabeu, poden estar hores i hores dialogant –discutint hauríem de dir, millor– sense que es posin d'acord sobre quina és la idea millor: si l' Espanya unida o la Catalunya separada. Cada grup creu una cosa distinta i cada grup pensa que té les raons, els arguments i les dades que proven que la seva proposta és millor que l'altra. I si poden estar hores i hores, anys i anys, discutint, com és resol la disputa? Ah, amics, la disputa, si hem de creure Kuhn –i aquesta és la seva posició més provocadora– no és resol per qüestions lògiques. No hi ha una lògica, una prova supraparadigmàtica –quina altra parauleta, collons!– que servesqui de jutge per a dir quin és el més encertat dels paradigmes que entren en disputa i en competició. Guanya un o altre per raons externes. Per què – combinem ara a Kuhn amb Darwin– un resulta més adaptat –atenció que no he dit s'adapta, com a darwinista ortodox, he dit “resulta més adaptat”– a les circumstàncies externes canviants? . En el cas nostre –el de dues idees polítiques oposades– les circumstàncies o els factors externs són fonamentalment de caràcter econòmic, social o cultural. Segons l'historiador nord-americà al final s'imposa el paradigma que convenç a la majoria de científics –o de votants en el cas de la política– que els problemes que tenen, de caràcter tècnic, docent o investigador, seran més fàcilment resolts i, per tant, els seus interessos es veuran afavorits. Sí, he emprat una paraula –interessos – que, no hi ha dubte, té mala premsa, però que hauria de ser, pens, més sovint emprada. Si parlàssim més d'interessos i menys de pàtria o identitat possiblement tendríem les coses més clares i elegiríem la nostra opció paradigmàtica de manera més racional, i podríem superarí dita la incommensurabilitat –Cristo quin dia!– de la qual he parlat El problema és que quan diem interessos només pensam en els diners, però també n'hi ha d'altres quasi tan importants o més, com pot ser voler una convivència en pau – igualitària i lliure: sense imposicions– i una defensa del bens culturals. Les pàtries oposades i els paradigmes oposats són incompatibles; els interessos, no. Els interessos poden ser compatibles. Dit això hem demanareu per ventura com és previsible que es resolgui la confrontació política, quin paradigma, dit altrament, crec que s'imposarà. Ah! –altre pic– amics: si tengués aquesta capacitat de predicció, donaria classes a Harvard, o la Sorbonne, que em quedaria un poc més avinent de l'hipòdrom de Vincennes.

Francesc Bujosa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris