Fa alguns dies, un lector d’aquells que semblen especialment irats, no pareixia estar molt d’acord en què servidor dediqués el meu temps a participar en un programa radiofònic d’esports. El futbol m’agrada i parlar de futbol és un d’aquests plaers que no fan mal. Aquesta setmana el futbol encara ha cobrat més protagonisme en el terreny polític i social. La Unió Europea ha qüestionat la relació entre l’administració pública i alguns equips de futbol de l’Estat espanyol. Potser només és el començament d’un temps nou. Una etapa nova de la història en la qual el futbol deixarà de ser un estament privilegiat i haurà de respondre davant la llei i ser tractat amb els mateixos paràmetres que la resta de la societat.

El circ futbolístic ha servit per distreure la fam i les malifetes d’una societat en fallida, però s'ha acabat el temps de garantia. La grandesa del futbol es fonamenta en la seva fragilitat, en què no deixa de ser un joc, una metàfora de la realitat, un exercici que ens ajuda a entendre millor la dialèctica que s’estableix entre les persones i els col·lectius humans. Les emocions i la passió que genera l’esport mai no ha de passar per damunt sinó que han de reformar els valors sòlids que sostenen la convivència. Per altra banda, aquest dilluns hem vist Francesc, el bisbe de Roma, enlairant un equipatge del seu equip, el San Lorenzo de Almagro, que s’acaba de proclamar campió a l’Argentina.

La història jutjarà aquest pastor amable que la providència ha posat al capdavant d’una institució que anava de cap directe al precipici. Ens referim, també, al bisbe entre els bisbes, al bisbe de Roma que no té por a manifestar públicament les seves emocions i els seus gusts futbolístics, gens hipòcrita quan manifesta que és seguidor d’un equip, amb les seves virtuts i debilitats. Indirectament servidor s'ha interessat per la trajectòria del Pare Lorenzo Massa, salesià d’origen Italià i apòstol del barri d’Almagro, on hi fundà, el 1908, el Club Atlètico San Lorenzo de Almagro. La pel·lícula El cura de Almagro, de 1954, recrea la vida d’aquest capellà social i posa de manifest l’impacte social de l’esport durant el primer terç del segle XX. Més que mai reconeixem que el futbol actual està afectat per la gangrena del mercat i està intoxicat per interessos financers tèrbols i inconfessables. Paral·lelament també sabem que l’esport en general i el futbol en particular tenen components pedagògics i valors que poden enfortir la musculatura d’una societat. Això l’actual bisbe de Roma ho sap, ho creu i ho practica. Parlam del poder positiu que té el futbol, ens referim a la capacitat de cohesió i de diàleg que facilita l’esport en una conjuntura de la història en la qual necessitam trobar gramàtiques noves que implementin l’entesa.

Pere Fullana, historiador