lluvia ligera
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

El Papa que vol ser pobre i la revolució d’abril

Baltasar Porcel deia: no som catòlic però som cristià; la meva memòria moral és cristiana. Jesús, el déu dels cristians, va néixer pobre i va morir pobre. Sempre ha estat un bon model per als cristians i un pèssim exemple per a l'Església catòlica. La imatge que un té del Jesús de la infància, no de la de Jesús sinó de la nostra infància, és la d'un bon home preocupat pels malalts i pels altres pobres, que recorria les terres de Palestina i Jerusalem demanant almoina i predicant justícia, bondat, humilitat, caritat i compassió. A mi, aquest Jesús sempre m'ha inspirat tendresa i un gran respecte. El de la creu, en canvi, no em sembla ni bé ni malament, simplement em recorda tants i tants d'altres que, al llarg dels segles, foren i seran, com ell mateix, sotmesos a tortures, a injustícies, a insults i, fins i tot, a la mort: com els altres jueus, o els palestins, o els indígenes de totes les castes i colors, o els diferents, o els disconformes, o els homosexuals o, per fer-ho breu, tots els més dèbils i tots els perseguits. A aquell Jesús mai me l'he pogut imaginar amb sabates vermelles, ajustades, cruixents i cridaneres. Més aviat l'imagino amb sandàlies, com les dels pescadors i les dels pobres, que és com el vaig conèixer. Així que les poquíssimes vagades que pensava en Roma i, per extensió, en el Vaticà, em dolia l'ànima de d'infantesa, la del silenci de les esglésies, la de les oracions sentides, la de les visites als malalts, als reclusos, als pobres. Em dolia la hipocresia, l'ostentació, la mentida i, fins i tot, les sabates del Papa. Primer la ràbia i, tot seguit, la impotència, que és la forma de dolor més insuportable. Després, la indiferència i, finalment, l'oblit. Tot ben igual, si no pitjor, que a l'altra banda de la tanca: injustícia, corrupció, cobdícia, traïments, indiferència. I el que és encara pitjor, el mateix esperit de notorietat, d'ostentació i d'opulència. I els pobres, els malalts, els maltractaments, tant des d'un costat com des de l'altre, sotmesos i impotents i sense tan sols un lloc, vertaderament respectable, cap on dirigir les pregàries. Per això, quan el Papa que vol ser pobre ha anunciat, el primer d'abril, el que sembla vulgui ser el començament de la gran revolució de l'església per tal de reconvertir-la, de bell nou, en el temple dels necessitats, he sentit com un batec d'esperança. I si aquest fos el començament del canvi? I perquè no, vist que tampoc no tenim gaire més alternatives?

Misser

 

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Irlandes, fa mes de 7 anys

Sí, no sembla que els fariseus hagin canviat molt en dos mil anys. La mateixa ánsia de poder, de posició, de status…Resulta obvi que si viuen així, afectant tan negativament a les persones que creuen en la seva autoritat, es perque no donen valor a res més. Mes que una questió de rics o pobres, crec que es una questió d´autenticitat. “Amor incondicional es la resposta”, digué Jesús. Els seus dos principals manaments parlen d´aixó. Peró no pareix que els que diuen que son els seus intermediaris ho practiquin molt, amb les seves cares amargues.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris