nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
19°

Un país al revés

Escric aquest article en el context de la festivitat del beat Ramon Llull. Una diada que el país no acaba de fer seva, per bé que tothom es lamenta que ni les institucions ni la societat civil no consideren Llull com a pare de la nació. Per començar, hom es veu amb prou feina per seguir els actes oficials de la festa, perquè ni els diaris es fan ressò a les seves agendes dels actes que se celebren en honor d'aquesta icona de la pàtria.

Hom s'està acostumant a un estat miserable del qual som culpables tots, tots aquells que consideram que un país es construeix amb símbols cohesionadors que uneixen allò que la quotidianitat tendeix a separar. Aquestes setmanes passades he sentit una enveja sana de la societat catalana del Principat i m'he sentit orgullós d'un líder com Oriol Junqueras, historiador modern, professor i polític.

Entre moltes altres coses, hom ha pogut constatar que un historiador és capaç de tenir la mirada en el present i en el futur, perquè té una idea clara del passat i està compromès amb la seva transformació. Quan el passat no compta, el futur es difumina i només es valora el present, sense perspectiva suficient. Si el futur del país depèn de la mobilització conservadora, amb la intenció de no perdre més llençols en cada retallada, hom pensa que difícilment ens en sortirem, perquè la dinàmica decadent del món ens durà a la depressió col·lectiva.

Tampoc no podem arriscar-ho tot a la capacitat destructiva de l'actual govern i a pensar que les mobilitzacions contra les polítiques culturals, educatives i socials seran suficients per salvar el patrimoni global del país. Sense actius positius, sense missatges de futur, sense alternatives creïbles, sense emocions positives serà difícil aixecar l'estat anímic d'un país que no acaba de trobar el seu lloc en el món.

Celestí Alomar escrivia ahir unes notes que ajudaven a pensar i a imaginar escenaris alternatius. En aquest sentit, individualment són molts els que aporten alternatives possibles, però després hom té la sensació de viure en una societat paralitzada. L'estat d'ànim col·lectiu no passa per un bon moment, la sensació d'asfíxia i de fàstic no ens permet rendir ni produir opcions noves, idees i propostes suficientment mobilitzadores.

Aquells que hem seguit la campanya d'Artur Mas i les posades en escena mai no imaginàvem un final com aquest ni pensàvem que el futur tingués un nivell de dificultat com l'existent. Si Catalunya, que anímicament ho tenia tot, ha rebut un cop baix, hom no deixa de pensar com seria la nafra si el cop el rebéssim aquí, a les Illes, on tot és molt més precari i molt més fràgil.

Ja no sé molt bé on m'he d'allistar per sumar-me a un exèrcit de combat, a un col·lectiu que posi per davant la voluntat de sumar al vici de trobar ossos al lleu. De camí a la commemoració del VII Centenari de la mort de Llull, allò que un no espera és que la festa sigui en un cementiri, però hi estam posant els senyals de trànsit.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa mes de 8 anys

Parlant d'historiadors, a s'edició en paper hi ha una interessant anàlisi de ses eleccions principatines feta per s'historiador Antoni Marimon i un interessant article des metge i catedràtic Francesc Bujosa. Per què no surten a s'edició digital? I per què quasi sempre hi surten es articles d'en Pere Fullana i en Melcior Comes?

Valoració:1menosmas
Per ALM, fa mes de 8 anys

Per desgràcia aqueix exèrcit de combat que promogui la voluntat de sumar no existeix a les nostres illes, i Llull és un desconegut per manca de cultura. Mentre no estimem i estudiem més la nostra història no avançarem gaire en la descolonització,

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris