nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

Esborranys infamants

A la magnífica sèrie de televisió The Newsroom, el seu guionista i creador, Aaron Sorkin, ens posa a davant com hauria de funcionar el bon periodisme. Sorkin ens presenta un plegat de professionals de la comunicació agermanats entorn d'un líder -el presentador interpretat per Jeff Daniels-, que s'han proposat capgirar la manera en què es fa periodisme televisiu en els canals de màxima audiència.

Com tots els productes sorgits de la ploma de Sorkin, The Newsroom pot pecar d'un cert idealisme: ens mostra personatges moguts fonamentalment per motius nobles, adelerats per l'excel·lència, genis que saben que el talent i la feina ben feta són possibles i sempre desitjables: només es tracta de posar-s'hi de bon de veres... Aquell equip de periodistes ens apassionen perquè s'hi deixen la pell -volen ‘civilitzar, formar el votant'-, busquen la veritat sense componiments amb el poder ni sense provar de satisfer les baixes passions sensacionalistes de l'audiència, tot i els infinits entrebancs que troben i la necessitat de transigir i abaixar-se els pantalons.

En un episodi també trobem, però, que els arriba ‘un esborrany', un document aparentment fiable que implica persones importants en afers il·legals, en aquest cas escoltes a telèfons com les que van rebentar el diari anglès News of the World. (El diari de Rupert Murdoch no tenia cap escrúpol a l'hora de difamar, però també sabia fer-s'ho per accedir a dades privades i als telèfons mòbils dels protagonistes de les notícies, tot per a mirar de remenar-hi i obtenir així ‘les primícies').

¿Què fan els protagonistes de The Newsroom quan els arriba ‘l'esborrany' incriminatori? ¿El publiquen així com així? Un important periodista català em diu que ell també hauria publicat l'esborrany de l'informe policial que inculpa el president Artur Mas en comptes a Suïssa farcits de diner de comissions il·legals. ¿Però és seriosa aquesta manera d'actuar? Els manuals del bon periodista ens diuen que no.

A The Newsroom veiem quin ha de ser el procediment, molt en la línia del que sabem del periodisme nord-americà: una revista com The New Yorker té en nòmina més d'una quinzena de ‘fact-checkers', periodistes únicament dedicats a verificar les dades -encara que siguin accidentals- que figuren a les primeres versions dels reportatges, les notícies -i fins i tot en els poemes!- que han de treure a la llum.

No es pot fer pública qualsevol cosa que arriba a una redacció. S'han de buscar altres fonts, s'ha de saber què motiva la font a filtrar -i se l'ha de protegir-, i s'ha d'investigar la personalitat de la font, no sigui que es tracti d'un boig més o menys inestable (com a la sèrie de televisió), o que la font actuï dirigida des d'algun racó fosc del poder polític...

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ALM, fa mes de 8 anys

Abans de beure d'una font, convé assegurar-se de que l'aigua que en surt és potable. Abans de donar per bona una font de notícies, convé assabentar-se de si el raig que en surt és de procedència fiable.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris