cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
16°

Morro fort

Sembla que el més assenyat és el diàleg. La política moderna o democràtica s'erigeix en un plegat de mètodes, tots els quals posen el diàleg com a primer requisit. Els parlaments no són altra cosa que llocs de diàleg, allà on les diverses tendències socials amb una mínima representativitat van a mostrar el seu parer, i a intentar arribar a acords entre visions del que pugui ser el ‘bé comú' de la societat. Un cedeix en alguna pretensió i l'altre rebaixa les pròpies ambicions: s'arriba a un punt d'acord i tothom hi guanya. Això és el diàleg. Amb diàleg -ens diuen- s'hauria d'arreglar tot: els conflictes territorials, els laborals, les vagues generals, la convivència entre llengües i cultures en un país o món embolicat, etc.

La política premoderna, en canvi, era pura força: el més poderós imposava la seva visió de les coses a les faccions contràries -altres reis, nobles díscols, poble submís...-, encara que en els moderns teòrics de la cosa política -Carl Schmitt, sobretot- s'hagi volgut plantejar l'estratègia de l'amic/enemic com la consumació real de tota política. Aquesta no té sentit si no existeix un vertader enemic, ens recorda aquest teòric; la política és una forma de fer la guerra per uns altres mitjans; sempre es busca desarmar l'opositor i forçar-lo que s'adapti a les pròpies exigències. I ja no el consens, que ens pensàvem que havia de rebaixar les opcions extremes i treballar per a construir alguna forma d'equilibri. La política de centre -esquerra o dreta: la moderació-, la que acaba governant els països lliures sempre incideix en això, encara que ara mateix siguin els partits de centre els que semblen haver cremat els ponts de diàleg.

PP i CiU en l'afer català; tots els moderats ho recriminen: "manca diàleg, de seguida les dues opcions s'han enfilat cap a postures -ens diuen- ‘radicals'". L'Espanya monolítica i centralista per un costat; la Catalunya lliure i integrada a Europa per l'altre: els moderats voldrien trobar un contrapès entre les dues opcions. I efectivament això és molt lloable, però recordem que aquest equilibri porta molts i molts anys demostrant la seva impossibilitat. ¿Què ha de fer un moderat davant d'un radical? ¿Quina és l'estratègia de diàleg si una de les dues parts no vol dialogar i dóna l'assumpte per tancat tot recordant-nos els preceptes de la santíssima Constitució espanyola? Diàleg és cedir, però cedir per ambdues parts: si no s'està disposat a cedir en res: ¿d'on surt la pretensió de diàleg? ¿O no es deu tractar més aviat d'una mascarada per fer quedar l'altra part com un extremat d'arguments inalterables? Tot plegat és política, desacreditació accelerada de l'opositor amb vista a les properes eleccions. Un cop s'hagi passat per les urnes, el diàleg serà imprescindible. Llavors aclarirem qui té el morro més fort.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa mes de 8 anys

Espanya és un maltractador incurable amb qui no es pot dialogar perquè té un instint de domini que fa que si li dones sa mà t'agafa es braç. Més prompte o més tard caldrà tallar-hi

Valoració:3menosmas
Per Francesca, fa mes de 8 anys

Ben escrit, Melcior Comes.

Increïble que no sàpiguen reconèixer la qualitat i que no sàpiguen valorar tenir un escriptor propi de primera línia i que encara no té ni quaranta anys.

Valoració:3menosmas
Per Vilera, fa mes de 8 anys

Pedant! Sabut! Prepotent! Setciències!
Escriu com un senador de Roma i no passa de ser un xixarel·lo!
Que vagi a escriure al costat d'en Vallés i companyia!
Aquí volem opinadors i pensadors catalans i no gent que se situa part damunt del bé i del mal.
N'estic farta!

Valoració:-7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris