algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

L’Europa que suma

El president de les Illes, JR Bauzá, va renyar públicament el president de Catalunya, Artur Mas, per haver emprès un ‘debat que resta', és a dir, per haver fet l'aposta per l'estat propi començant pel dret a decidir. Es tractava d'un acte institucional per a reivindicar precisament l'Euroregió, aquell marc d'infraestructures poderoses en el qual hauria d'invertir l'estat espanyol si volgués potenciar l'economia i no el patriotisme centralitzador, sobretot quan aquest, a més, és inviable segons les pròpies autoritats europees que tenen l'aixeta dels recursos econòmics que el podrien fer possible a curt termini.

Les infraestructures tenen un pes decisiu a l'hora de construir l'estat modern; si Espanya ha fracassat com a projecte de nació unitària en el sentit identitari i polític, ha estat per la incapacitat de crear un cos administratiu de prestigi i una gran capital econòmica i cultural capaç de fer renunciar les elits de les diferents nacions que estan dins Espanya a les seves identitats nacionals. Bauzá se sent a gust imaginant que pertany a les elits espanyoles -aquesta és la seva nació, tot i que a Madrid el menyspreen i no li donen el que és seu, o nostre-; Mas, al contrari, fidel a uns orígens i a una cultura, voldria potenciar el seu entorn més immediat, a través d'unes infraestructures no centralistes i fins i tot aconseguint, per la via democràtica, un estat propi dins el marc europeu.

L'estat modern sol abraçar múltiples nacions; una d'elles, la més poderosa o nombrosa, s'encarrega, des dels mecanismes del poder de l'estat, d'emprendre una tasca de desgast, de crear una falsa racionalitat que estigmatitza la llengua minoritària i l'autogovern de la petita nació, i que fa sentir com a provinciana qualsevol passió per la identitat pròpia. Així, no hi ha altra raó que la raó d'estat, i no hi ha altra llengua que la comuna, és a dir, la que l'estat s'apropia com a llengua de poder. Hi ha un treball molt conscient que passa per privar la petita nació de mecanismes de reconeixement: la petita nació, dins el gran estat, acaba sent invisible. La cultura de l'estat es presenta com una cultura pura, com la pura raó o sentit comú; les altres cultures són estigmatitzades, menyspreades, acusades de viure a l'ombra esquifida del propi campanar.

Les petites nacions es caracteritzen no per l'afany d'excloure's a si mateixes de la marxa de la història, sinó per la voluntat de ser-hi i treure el cap en el gran relat europeu, fent-se presents amb tarannà propi. Massa sovint, complint aquella dialèctica anunciada per Walter Benjamin, el progrés de les grans nacions no ha significat més que catàstrofe de les petites.
Escriptor

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Provincià, fa mes de 8 anys

El peix gros es menja el petit, però de vegades el petit s'escapa.

Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris