nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

El país sota la crosta

Posats a cercar notícies que ens alegrin la mirada i ens facin esvair les rues del front, fem l'esforç de destacar aquells elements positius del més de mig any que fa que ens desgoverna aquesta tropa. D'entrada, que no és poc, hem pogut comprovar que el país és viu. Malgrat tot, encara batega i respira davall les tones de fang i llot amb què l'hem enterrat entre tots durant aquestes tres darreres dècades d'autonomisme de baixa intensitat. La resposta cívica contra les mesures que cerquen desprotegir i arraconar el català és enginyosa, viva, deixondida, i està tan carregada de ràbia com de ganes de ser. La històrica mobilització ciutadana del passat 25 de març, el coratge dels mestres que ha fet fracassar les amenaces, la frescor dels alumnes cantant contra la persecució de la llengua i dels docents, o les aliances que s'han teixit entre sectors ben diversos de la ciutadania en defensa de la llengua pròpia de les Illes Balears, no són sinó l'expressió de quelcom que romania endormiscat.

Sent com som, molts ja fa temps que havíem donat la feina per acabada i havíem donat per bons els espais de mínima protecció que han permès reduir dràsticament el ritme de la reculada lingüística les darreres dècades. Molts, havíem mirat amb ulls desconfiats aquells que ens deien que això no bastava, que calia fer més, molt més, per assegurar el futur de la llengua dels padrins i pares. Ens havíem permès el luxe de situar-nos en una posició falsament equidistant entre aquests i aquells que pregonen el genocidi lingüístic sense miraments, com si fos possible -o legítim- comparar els dos plats de la balança.

Ara, amb la furibunda envestida incontrolada del sector ultra que lidera el Partit Popular contra tot i contra tothom, la falsa equidistància s'ha esmicolat. Volent o sense voler, ells s'han encarregat de traçar una frontera més ampla, empenyent tothom a l'oposició i tornat-nos a situar de nou a la trinxera de la lluita per la democràcia als nivells més elementals. Hem retrocedit, diran, però, la diferència amb el passat és significativa: els darrers trenta anys ens han fet desfer-nos del tel residual de confiança que encara teníem amb el fantasmagòric Estat de les autonomies, en el qual definitivament ningú ja no creu. Sense l'emboirada autonomista, la perspectiva es fa més clara: campi qui pugui. Tocat de mort l'estat del benestar i amenaçats els drets més bàsics, ja res no ens hi lliga. Les tombes de la sanitat i l'ensenyament públic ja estan cavades, els ascensors socials estan encallats als soterranis i el seu projecte no té cap altre objectiu declarat que no sigui culpar els seus fantasmes de sempre de tots els mals. Nosaltres, però, ens neguem a seguir sent la seva antiespanya. Volem ser, res pus.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa mes de 8 anys

Sa histórica mobilització ciutadana, per ara, haurà set a Mallorca, perquè aquí, a Eivissa, a penes es nota moviment, llevat des llaços penjats a alguns instituts. D'ençà des moviment contra ses autovies, l'any 2006, Eivissa no aixeca molt es cap, que diguem

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris