La fixació dels trets identitaris col·lectius, ja siguin històrics o de nova creació, és un dels aspectes més apassionants de la contemporaneïtat. Agradi o no el sentiment de pertinença a una nació és un dels motors més importants de la història. A Mallorca, com a mínim des del 1715, han coexistit dos projectes, o si més no dues realitats diferents. La més potent és la de l'estat nació espanyol que, cal recordar-ho, havia guanyat una guerra i havia ocupat Mallorca per la força de les armes.
El projecte d'estat nació castellanoespanyol, no sense dificultats, s'anirà imposant i el marc institucional espanyol esdevindrà fonamental. L'única identitat plenament institucionalitzada, durant segles serà l'espanyola, que aconseguirà desplegar tot un conjunt d'elements per socialitzar l'espanyolitat. Ens referim a l'escola fanàticament castellanista, a l'exèrcit espanyol i unitari, a la Guàrdia Civil del "todo por la patria" i, més modernament, a la selecció de futbol espanyola, per només posar-ne alguns exemples.
Com va escriure el gran historiador francès Marc Ferro, la història de les nacions-estat s'explicava, a l'escola, la de les identitats sense estat, en família o enlloc. El projecte nacional espanyol es va consolidar a Mallorca gràcies, entre diversos factors, a la petitesa de l'illa, al fet pluriinsular, a la manca d'unes elits culturals que poguessin plantejar projectes alternatius, al col·laboracionisme de molts de sectors dirigents i a la feblesa del català pel que fa a la seva unitat i a la seva normativització.
Barcelona podia menysprear Madrid, però aquesta capital, vista des de Palma, era una gran metròpoli. Així, molts de mallorquins per mantenir o millorar el seu estatus s'incorporaren a l'Exèrcit o a l'administració espanyola. En qualsevol cas, i encara que el seu coneixement del castellà fos gairebé nul, anaren assumint que la seva principal identitat era l'espanyola. Ben segur que podem trobar tota mena d'excepcions, però les proves a favor de la superposició ideològica d'una espanyolitat de manual a una mallorquinitat atàvica són aclaparadores. Però, així i tot, sorgirà un pic i un altre un projecte nacional alternatiu mallorquí/balear més o menys vinculat als països de parla catalana.
Hi dono voltes i em pens que no és del tot cert que hi hagin a les Balears dos projectes nacionals en els termes moderns dels mots. Hi han hagut dos projectes d'Estat espanyol i n'ha triomfat un, i és des d'aquesta constatació ja del segle XXI que ens plantegem la necessitat de tenir un projecte nacional propi amb un estat propi. Em pens que el matís és molt important per entendre'ns nosaltres mateixos i no tenir ràbia amb els nostres connacionals que van a remolc de les inèrcies constitucionals o republicanes avui superades. El triomf de l'Espanya unitària i constitucional posa en qüestió el propi Estat i a les Balears ens cal bastir una cosa diferent i pròpia en la mesura que no som ningú i no serem mai res en aquest projecte triomfant. Ens podem inspirar en les institucions històriques o no, però cal recordar que les institucions són un catalitzador i aglutinant, però per si soles no poden suplir la mancança d'un projecte. Mallorca es troba en una cruïlla.