cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
25°

Cacauets

Adesiara, potser cada deu o dotze dies, comparesc a la veïna Inca, a un establiment d'aquests amb pretensió de gran superfície però una mica menys, a fer unes compres d'uns materials molt concrets que puntualment no trob del meu gust als petits comerços de Sineu. I aprofit per omplir de combustible el dipòsit del cotxe, perquè a la benzinera inquera em fan la feina i a les dues que hi ha a la meva vila m'he de servir jo mateix si em ve de gust i si no, amples, ja ho he comentat un parell de vegades. I clar, pagar per pagar m'agrada que em facin la feina. A més, d'aquesta manera evit que les mans em facin olor de gasoil; per afegitó tenc consciència que amb el meu comportament estic contribuint al manteniment d'un parell de llocs de feina, que així com estan les coses, amb els temps que corren, no és cosa poca, som de l'opinió.

Bé, ho venia a dir perquè el divendres passat, en una d'aquestes la Neus i jo hi varem tornar, a l'establiment aquest. Una vegada dins, quan passàrem per davant el taulell del pa i pastisseria diversa, vaig afinar unes panades i uns cocarrois que feien mengera de valent, i m'hi vaig aturar tot decidit a comprar-ne un de cada per sopar. Darrere del mostrador hi havia tres dependents, dues i un, que no fotien res, és a dir, parlaven de les seves coses ben entretinguts mentre nosaltres dos allà davant empardalats, sorpresos davant la nul·la atenció que ens dispensaven. Després de potser un minut que em semblà una eternitat, els vaig escometre: a mem, què estan per despatxar vostès? I un: sí, digui, més fred que el nas d'un ca tot plegat. Una panada de carn i pèsols d'aquestes i un cocarroi d'aquests altres. Sense dir ni pruna més els glapí amb unes pinces, els posà dins una bossa de paper, quant és?, tant, com aquests. I res més, ni una mirada de front a la cara, ni un bon dia, ni gràcies, ni memòries. Automàticament es tornaren a posar a xerrar entre ells com feien abans de "servir-me". I he posat cometes perquè tanmateix no m'hi acostumaré mai a la flagrant manca de professionalitat, d'amabilitat, de bones maneres, que aquests darrers temps solem trobar en els dependents de la majoria d'establiments, amb totes les excepcions que vostès vulguin. Si no és l'amo de la paradeta el que t'atén, ja pots esperar debades un somriure.

I de seguida vaig recordar la feta d'uns cosins londinencs que jo tenia (malauradament ell morí ja fa ben prop d'una dècada), n'Stephan i na Margalida, que tots els anys a l'estiu venien a passar un mes de vacacions a un hotelet ben agradable del singular poble de Banyalbufar. Sempre ho fèiem venir bé per, almanco, un migdia anual dinar plegats a part o banda. En una de les ocasions ho férem a una pizzeria neta i curiosa que aleshores hi havia allà, al poblet de la Serra. I bé, el menjar estava ben elaborat i amb una presentació correcta, però el jovenet que ens feia de cambrer, es veia a la llego que no en sabia, que no en volia saber, feia feina a la bruta, a disgust, sense maneres ni ofici ni res semblant. N'Stephan m'ho comentà: quina llàstima aquest restaurant, amb la bona pinta que té tot, haver d'esser servits per personal tan poc professional. Quan li vaig explicar que aquell al·lot el més segur que sols cobràs el sou bàsic interprofessional més un petit percentatge de les propines, ell somrient s'exclamà: ah, bono, ja és sabut, si pagues amb cacauets sols pots tenir moneies...!.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris