cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

El foll del pèl-roig

Tota la vida recordaré la primera i única vegada que vaig ser afectat d'una reacció inusitada davant obres d'art, l'impacte físic de la bellesa, la creativitat dins la meva còrpora, unes rares emocions i sensacions que jo desconeixia i que després, anys després, vaig saber que havia estat víctima de l'anomenada síndrome de Stendhal. Em succeí al parisenc museu d'Orsay de París, aquell exagerat, impactant cau de la millor nata de l'impressionisme. Passà que, per una de les casuístiques raríssimes de la vida i circumstàncies, momentàniament em vaig trobar al dit museu totalment sol ben enmig de la sala del geni Vincent Van Gogh, on s'exposen potser una dotzena llarga d'obres del pintor. De sobte m'assolí una sensació molt estranya, se m'accelerà el ritme cardíac, una dificultat en empassolar-me la saliva, una suor sobtada, i com una angoixa que em causava fins i tot dificultats per a respirar... Me'n vaig endur un bon ensurt perquè jo, desconeixedor aquell temps i moment de la síndrome en qüestió, no vaig saber a què atribuir-ho i, ja sabeu, la imaginació gira i gira i no se'n pensa de bona.
Els anys em feren arribar la informació que el que jo havia sofert era una enravenada de Van Gogh com si diguéssim, un orgasme ocasionat pels colors i les formes, la genialitat del Vincent, que aconseguí transportar-me a un altre univers: el del seu particularíssim món artístic. No feia gaire havia vist la pel·lícula de Vincente Minnelli El foll del pèl-roig, amb un magnífic Anthony Quinn interpretant Gauguin discutint sempre seguit amb el sublim desequilibrat Kirk Douglas que anava d'un Van Gogh vibrant, molts pics histriònic, rabiós dins l'abisme del pou de la seva soledat i gairebé total incomprensió. De la pel·lícula es transparentava que fins i tot la tallada d'orella que es féu en una escena que Kirk Douglas brodà, donava a entendre (jo vaig entendre, volia dir) que era un fet similar al del nin que vol cridar l'atenció dels que l'envolten i no sap com fer-ho, era el crit que deia "ei, mirau-me, som jo i som aquí, som viu i sembla que no em veieu...!". Finalment, l'any 1890, els historiadors ens conten que es suïcidà d'un tret de pistola dins un camp de blat, aquelles espigues que ell havia pintat tantes vegades, en unes circumstàncies estranyes a caramull. El trobaren encara viu però mal ferit i digué que s'havia volgut suïcidar. Morí dos dies després. Ni tan sols es trobà l'arma, cosa raríssima en un suïcidi, veritat?

Però ves per on, aquests dies he llegit que dos autors dels EUA anomenats Steven Naifeh i Gregory White, baix del títol: Van Gogh: la vida, han escrit una nova biografia del pintor del pèl roig. Mantenen que el final de Van Gogh encara va tenir un més majúscul dramatisme. Exposen al lector la tesi que l'artista juguetejava pel rostoll amb un adolescent anomenat René Secrétan, que estava de vacacions amb la seva família a Auvers-sur-Oise, on es solia trobar amb Van Gogh, de qui en feia una mica de burla que el pintor aguantava bé i amb una certa simpatia. Resultà que un dia aquest al·lot es disfressà de vaquer i portà un revòlver, per la qual cosa l'artista li digué que pareixia en Buffalo Bill, entre rialles, però com que jugava amb ell perillosament, de manera totalment accidental se li desparà l'arma ferint de mort el Vincent. El fet que l'home no ho digués, això, va ser únicament i exclusivament per exculpar de qualsevol responsabilitat el jovencell.
Un final tràgic també, clar, però molt més emotiu que l'altre, no ho troben?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Paparra., fa mes de 7 anys

Enhorabona! Ho paga bé llegir-te! Emocionant de veritat!

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris