algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

El futbolista elegant

La primera vegada que vaig veure en Miquel Àngel Nadal en persona va ser al Foro de Mallorca, el 1994. Aquell estiu li inauguraren una estàtua de cera. Poques persones poden dir que tenen una estàtua de cera i supòs que per a ell degué ser un motiu d'orgull el fet que el mestre escultor li hagués entaforat la samarreta de la selecció espanyola i no la del Barça -encara que amb la selecció no va fer res i, en canvi, amb el Barça va guanyar cinc lligues, una Champions i vuit títols més-. Miquel Àngel Nadal ja sabia què era això de guanyar, perquè havia començat en el món del tennis i va arribar a ser campió juvenil de Balears (es veu que aquesta mentalitat guanyadora corria per la sang dels Nadal i ha anat a parar a en Rafa). En Nadal era un dels meus jugadors preferits del Dream Team, aquella màquina perfecta de jugar a futbol que es va inventar el més savi de tots els savis en això del futbol, en Johan Cruyff.

Va ser allà, en els terrenys de futbol de can Barça, on va conèixer en Michael Laudrup, l'holandès que ha acabat marxant per la porta de darrere del Reial Mallorca. En Laudrup, quina meravella veure'l jugar... però tornem a en Nadal, aquest portent físic d'un metre noranta que va néixer a Manacor el 1966 i que encara ara, a jutjar per les fotos, manté una planta envejable i aquella elegància que l'ha distingit sempre dins i fora del camp. Jo crec que és talent natural, que qualsevol peça de roba que se li posi li queda bé a una pell morena i uns cabells completament negres. En Miquel Àngel Nadal s'hauria pogut dedicar ben bé a això de la publicitat, i són moltes les senyores que, si bé sospiren per en Rafa i la seva potència brutal, asseguren que qui de veres és guapo és el seu conco.

En Nadal ens va donar una lliçó a tots. Quan tothom deia que estava acabat, que ja mai més no serviria per jugar a futbol, va tornar al Mallorca i hi va tenir una segona joventut, un paper indiscutible a la defensa illenca en algunes de les millors temporades del club. Per ventura ja no era el defensa ràpid i potent d'altres temps, però sí que era un dels tipus més intel·ligents i que millor es col·locaven damunt del camp de futbol. Aquesta intel·ligència (venia de les mans de Cruyff, no ho oblidem) li va valdre el retorn a la selecció espanyola i va fer tancar moltes boques de molts periodistes esportius.

Reconec que ho desconec quasi tot de Miquel Àngel Nadal. No sé la seva vida sentimental ni m'importa. Sé que el pas per IB3 com a comentarista esportiu no va ser dels més encertats, i que ben sovint feia molt malbé, des d'un punt de vista auditiu, el nostre idioma. Però per ventura ens hauríem de preguntar quin grau de proximitat varen aconseguir les transmissions esportives quan ell hi era. Sempre he pensat que allò que era vital era que els presentadors del programa respectassin la llengua d'una televisió que hauria de ser únicament en català, i que els comentaristes del que han de saber és de futbol.

De totes maneres, en Nadal em cau bé, no puc evitar-ho. L'home que controla el 10% del Mallorca -gestiona també el 5% del seu nebot- ha sabut ser senyor quan tocava. Va dirigir el Mallorca el partit que quedà sense entrenador i ara ha passat la vara de comandament a Caparrós. El seu paper no ha estat fàcil, perquè al Mallorca els tords volen ben baixos, però crec que ha fet el que tocava, la transició. Potser algun dia li hauran de donar les gràcies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris