Demà no és un dimecres qualsevol. Per un dia, deixaré apagat el televisor, no sintonitzaré cap emissora de ràdio, ni llegiré cap diari. Intentaré romandre al marge de l'actualitat. M'estalviaré les males notícies sobre els desnonaments, els expedients de regulació d'ocupació i els macroprojectes hotelers. Deixaré de banda les avorrides cròniques de la precampanya electoral més patètica i els irritants anuncis de noves mesures pensades únicament per desballestar encara una mica més l'estat del benestar. Sobretot, faré gimnàstica de la bona i clouré els ulls i les orelles a qualsevol referència a la celebració urticant del dia de l'orgull patri. Demà, que és 12 d'octubre, em negaré a sentir-me dir una i altra vegada com d'obligat estic a sentir-me feliç, content i orgullós de ser espanyol.

Passaré de la milionada que ens costarà la desfilada de militars, tancs i animals pels carrers de Madrid i de com de lluny del públic hauran de situar la bancada de les autoritats per evitar les xiulades als polítics. No pararé gens d'atenció als seus heroics uniformes ni al banyam lluent de la cabra legionària. Obviaré especialment els discursets alliçonadors sobre la grandesa de la pàtria i la necessitat de defensar la seva unitat per garantir-ne la llibertat. No faré cas de les consignes dels orgullosos patriotes exacerbats que alerten de la desaparició de la sagrada identitat nacionalcatòlica espanyola pel complot orquestrat per catalans, bascs, musulmans, homosexuals i altres aliats de la conspiració judeomasònica. Desintonitzaré de la meva cervellera els dials de la caverna mediàtica. No escoltaré ni un segon les proclames sobre l'amenaça separatista ni sobre les tortures que pateixen els infants a les escoles catalanes perquè no parlin en espanyol. Per moltes rialles que em provoquin, no pens llegir ni una línia de les disbaratades paranoies lingüístiques dels gonelles del circ balear. Cap notícia vull tenir dels acomplexats ni de les seves banderes. Ni un segon per als dois de la FAES.

Demà, aprofitant l'avinentesa, em faré el sord a les crides a rememorar les gestes dels herois del descobriment, la conquesta i la colonització d'Amèrica. No tenc cap intenció ni una de celebrar la germanor que, després del genocidi centenari, hi ha entre les excolònies i la mare pàtria. No faré cap esforç per sentir-me part dels tres-cents milions d'afortunats que integren la comunitat hispanoparlant. Per un dia, sense que serveixi de costum, em faré ciutadà del món i passaré d'aquestes obtuses demostracions de fervor folklòric, localista i tancat amb què ens bombardejaran.

No sentiré cap orgull especial pel fet que Espanya sigui la primera en cultiu d'olivera, en futbol, en bàsquet o en malbaratament de cabals públics. Em refotré dels èxits de Puyol, Xavi o els germans Gasol amb la "roja", dels quilòmetres d'AVE inútils i dels aeroports deserts construïts amb els doblers que ens han espoliat. No me'n faré mala sang. Simplement, faré el possible per obviar el Día de la Raza. Com si no existís. Demà és 12 d'octubre, i deixaré la meva sacrosanta espanyolitat en stand by. Apagada, però consumint-me la butxaca.