Si el Dijous Bo d'enguany és més magre, no serà per la retallada municipal. De fet, el Dijous Bo es fa tot sol. Gent fa gent. I ara n'hi ha de desenfeinada, més que mai. I per voltar i badocar no fan pagar res. I aquí -al calaix- és on pot ressentir-se de veritat el Dijous d'Inca. De sempre, el poders polítics han volgut instrumentalitzar i rendibilitzar les festes i les manifestacions cíviques. I el Dijous Bo no se n'ha escapat, fins al punt que els darrers anys l'han volgut convertir en un gran espectacle de masses, com a signe d'identitat de la ciutat que fou "de les sabates" o del gran mercat agropecuari de molt més temps enrere.

Pel Dijous Bo, els inquers s'inflen d'orgull, com els madrilenys capitalins. No hi fan falta els llustrosos programes que edita l'Ajuntament ni les bosses que regalava el batle i que, enguany, s'estalviaran. El diputat Antoni Alorda va brodar un article quan n'explotà l'escàndol de les comissions fa uns anys, titulat Tristes bosses, fent el joc amb l'expressió popular de "bosses tristes", que vol dir simplement "curt de gambals", que és voler treure rèdit polític a una manifestació popular. Enguany, el Dijous Bo tanca la campanya electoral.