algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

I alguna cosa se'ns esmuny, senyor Moll

La seva arribada a la vida en aquesta vall terrenal de solanes i obagues es produí enmig d'una expectació familiar no absenta de tensió malfiada i farcida d'antecedents adolorits. Fou un dia talment com el d'avui, 10 d'octubre, però de l'any 1903: ben bé cent vuit anys exactes s'hi han acumulat com a estrats de pols i oblit, com un qui desa andròmines desballestades a les golfes de la biografia. Per açò mateix, i perquè el temps mai no flueix endebades, resulta que aquell dia era dissabte, i avui és dilluns. Encara més: llavors una vida anava a començar, amb prou discreció però que devindria fructífera, i ara, quan som en el centenari i busques, una part de l'obra escomesa trontolla en un deliqui fatal -se'ns esmuny de les mans. Quina enormitat temporal no hi ha transcorregut, i amb quanta damnificació! Sí, sí, és així. Alguns amics, aquesta setmana, m'han fet un correu i m'anuncien que Editorial Moll se'ns va de les mans, i que els problemes mercantils l'amenacen seriosament. Cal que l'aguantem a la vida. ¿No us assembla ben nostrat?

Passada la mitjanit, ja dins les primeres hores del 10 d'octubre de 1903, la ciutadellenca Maria-Anna (popularment, Na Mariana) donava a llum sense escarafalls, sense capteniments de tragèdia bíblica, aguantant els danys de part amb resignació de missa diària. Però, tanmateix, no ho podia evitar: se sentia dominada, mentalment, per la mortalitat filial reiterada i espantosa amb què s'havien resolt cinc naixements anteriors. I açò no obstant, en aquella dona, emmotllada de petita en la rusticitat pagesa de Son Fe Vell, s'hi concentraven totes les virtuts de la "dona forta" del llibre dels Proverbis. Tanmateix, que ningú no ho dubti: havia estat una mare de molts sofriments al cor. El fillet suara nat ho recordaria amb punyent diafanitat. "Tenia el cor devastat per la mort dels seus cinc fillets -escrigué en fer-se vell-, i del part d'un d'ells va contreure a la cama esquerra una úlcera varicosa que s'anà engrandint i no es tancà mai, i que requeria una o algunes cures diàries, doloroses, en carn viva. Això durant més de trenta anys, indefectiblement, fins a la mort".

Idò, a l'infant de llet, a vuit dies de nat, el portaren a la catedral i allí el batejaren Francesc de Borja. En el volar dels anys incerts, ineluctables, assoliria excel·lència amb el nom universal de Borja Moll. Fou, en efecte, un dels nostres immarcescibles cappares de la llengua catalana, que és la nostra -i ho recalc perquè, tristament, també al meu niell patim ments malaltisses, picades d'un odi que supura putrescències contra la llengua genuïna del país. Convé, per tant, que recordem tots els balears aquest vivíssim aniversari que avui s'escau. I més encara quan ens fa present l'efemèride del natalici. Ens permet de recordar que vingué al món "blanc de carnadura, de cabells rossíssims i d'ulls color d'oli; que el meu cosset -dirà de si mateix- era robust tirant a grassó, el cap gros, les orelles acostades al cap, els llavis prims i el nas ample", fins al punt que, amb els anys, arribaria a presentar una tarota considerable, com el pintà Josep Pla, que tant l'estimava i elogiava.

Ara mateix, senyor Moll, quan tocam de mans el vostre exacte aniversari, ho deveu tenir prou notat: els vents rebufen rúfols, absolutament contraris a les ensenyances que ens deixàreu. Ens té descrit la professora Josefina Salord que Borja Mol va aconseguir, desafiant i vencent tots els reptes, de convertir-se en l'homenot menorquí, per antonomàsia, de la cultura catalana, no només perquè la va abraçar tota en el seu univers filològic, editorial i cívic sinó, sobretot, perquè va incidir d'una manera efectiva en tots els terrenys i en tots els territoris de la nostra comunitat lingüística i cultural. Ara, però, la regressió navega a veles esteses en tots tres universos. S'hi acaba de sumar ara mateix l'alarma de la imminent fallida empresarial de l'editorial. En el correu que m'envien, he llegit el clam que els amants de la cultura de les Balears necessitam l'Editorial Moll, perquè és història viva de la defensa de la llengua i la cultura, un vaixell insígnia. Però, ai, de nou alguna cosa se'ns esmuny de vós, senyor Moll. Quan no afecta l'ús normal de la llengua, ho paga la projecció cívica; i, ara, per rematar-ho amb daga i punyal, també ho acusarà l'obra editorial. Fins quan, senyor Moll, ho sabeu vós?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per VVV, fa mes de 9 anys

I jo que em pensava que els doblers els havia posat el canonge Alcover i que en Borja Moll hi havia el seu temps...

Valoració:0menosmas
Per Jaume, fa mes de 9 anys

La desaparició de l'Editorial Moll podria ser una sinistre anticipació de la desaparació de la nostra cultura illenca. Que ningú s'ho prengui amb rialles. La cosa és greu. Si el govern fos racional, hi posaria remei.

Valoració:10menosmas
Per petrònia torevila, fa mes de 9 anys

I com tot el que és bo es va fer esperar. Però va merèixer la pena aquesta llarga espera. D'ella en va sortir una persona que ha defensat allò que ens toca més de prop a tots el humans, allò que és nostre des que veiem la llum del sol, i que és la nostra parla. Estim la meva parla catalana, estim rallar en pla. En res es desdiuen una de l'altra.
I metre tant estan sacsejant l'editorial Moll, fent trontollar totes les paraules

Valoració:19menosmas
Per Gabriel Barceló Bover, fa mes de 9 anys

Enhorabona, Sr. Limon, per recordar-nos com som d'ases tantíssims hereus de la nissagaga catalana. Tanmateix tot el que dieu és una veritat tan gran com la Seu on s'hi oficià el comiat més clamorós que record. I malgrat ara trontolli la seva obra, els gronxadors no aconseguiran sortir-se'n amb la seva. Té els fonaments massa sòlids per poder-la enrunar des d'una política suïcida. Temps al temps.
Ros cappelat

Valoració:14menosmas
Per jaume, fa mes de 9 anys

Aquest article escrit per un historiador, mestre de ceremonial d'un dels ajuntaments amb més presència de noblessa de cuna i d'ànima popular i president de tots els tècnics de comunicació i protocòl de les Illes Balears, em retrotreu a la meva infantessa, quan vaig compartí barri amb don Francesc. Mai he llegit de la seva deblesa amb els infants pels que sempre tingué un jòc i un sonriure farcit de tendresa. De més gran vaig compartí amb don Francesc moltes d'eucaresties i llitúrgies al convent dels Caputxins, davant de casa seva. I durant molt de temps el topava dia rera dia el anar jo a treballar al meu despaitx, quasi veïnat de la casa de don Francesc. Anant per feïna: una proposta a la societat civil balear. El meu suggeriment passa per subscriure una o més accions d'una possible ampliació de capital de la societat mercantil Editorial Moll. Lo mercantil podria servir un cop més per apuntalar el bastió de la cultura

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris