nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

La condició adverbial

Com se suposa, no m'atrevesc a comentar el significat que el professor Lluís Duch atorga a la condició adverbial de l'ésser humà. Simplement vull manifestar que em sembla un aportació extraordinària per explicar els condicionaments temporals i espacials de la condició humana. Dic això perquè, com els adverbis, l'home també determina i qualifica el seu espai i el seu temps. Per això mateix, hom ha de tenir present que mai no hauria de fer res d'allò que un dia es pugui avergonyir, però tampoc no s'ha de sentir esclau ni víctima del seu passat, sobretot si hom té consciència d'haver pagat peatges inevitables. Hi ha moments que servidor té la sensació de trobar-se cada cop més conscient de la seva condició adverbial de dubte, però també més segur del fet que els diagnòstics lúcids i originals no s'improvisen i són el resultat d'una experiència sòlida. Una experiència que, entenem, requereix un volum considerable de lectures fetes i d'una experiència lúcida de la vida. Dijous passat, en el context dels actes de l'Octubre Cultural del monestir de la Puríssima Concepció, promoguts per Aina Pascual i Jaume Llabrés, vaig conèixer i escoltar atentament el professor Javier González Santos, de la Universitat d'Oviedo.

Hi parlà dels Diaris de Jovellanos, que ell mateix ha editat recentment en el conjunt de les obres completes d'aquest personatge, mai no conegut del tot. Em va ser especialment plaent sentir l'historiador Javier González parlant de Mallorca, sobretot perquè, salvant la condició adverbial, semblava una actualització de l'imaginari de Jovellanos en clau de segle XXI. Partint del context i de l'ambient del començament del vuitcents (1801 a 1808), el període d'estada forçada de l'antic ministre de Carles IV a Mallorca, hom té la sensació que la lectura de l'obra mallorquina de Jovellanos, en particular el seu diari, ens obre una porta a la modernitat i ens permet incoporar una metodologia crítica i actual d'entendre el país. El diari, per afegitó, ens aporta descripcions i valoracions personals d'un dels gran savis espanyols de l'època, amb una visió que val la pena tornar a llegir amb una certa profunditat i una dosi de curiositat. Jovellanos veu Mallorca amb els ulls de tot allò que coneix i sap, parla i confronta el seu punt de vista amb il·lustrats i savis mallorquins que complementen i enriqueixen el seu bagatge de coneixements.

Allò que diferencia Jovellanos de la majoria dels intel·lectuals i lletraferits del seu temps, probablement en un nombre proporcionalment superior a l'actual, amb qui compartí temps i espai a Mallorca, és la seva obsesió per les fonts. És coneguda aquella descripció que va fer de la biblioteca del rector de Sóller, mossèn Pere Gamundí. Una llibreria que parlava d'un savi que es dedicava a estudiar les fonts de la teologia amb aquella justa crítica que "hace falta todavía para purgar el estudio teológico de las heces que quedan en él de escolástica y casuística". Malgrat els condicionants del temps, Mallorca disposava, el 1808, d'un teixit d'homes cultes. Un fet que permet introduir hipòtesis que qüestionen l'encefalograma pla del nostre passat. El país no despertarà únicament amb llibres, però sense renovar l'armari i el marc de les idees potser continuarà adverbialment atrapat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris