algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Només amb paraules no solucionaran res

Però qui dies passa anys empeny, deuen pensar ells, els responsables, els actuals governants de la nostra Comunitat Autonòmica. Succeí que dimarts, dia 4 d'octubre, vaig baixar a Ciutat amb un company per aclarir un assumpte devers Cultura i Patrimoni del Consell Insular, infructuosament per cert, però bono, això ja és tema per a un altre dia, ja dic; i com que la directora insular de la cosa aquesta, dona Margarita Durán Vadell, i els seus alts executius estaven reunits i en tenien per a una estona llarga, vàrem optar per fer una miqueta de cans de poble per carrers i places de Palma i després tornar-hi. Carrer dels Oms per amunt, després prenguérem pel tan entretingut carrer de Sant Miquel, plaça Major i, quan fórem al principi del carrer de Colom, ja sentírem xiulets i remor claríssima d'una manifestació devers Cort. Espessírem les passes i en un no-res fórem al carrer del Palau Reial. Hi havia un parell mallorquí de centenars de persones, potser un miler, que amb pancartes i xiulets protestaven. No els havien deixat arribar al Parlament, que era el seu lloc de destí: un grup de fornits policies nacionals els barraren el pas. Els pacífics però renouers manifestants resultaren ser de les associacions de disminuïts físics i psíquics, cadires de rodes pertot arreu, alguns amb la síndrome de Down que jo coneixia i ens saludàrem, fins que un senyor, enmig de l'aldarull, m'explicà una mica per damunt el que succeïa: del passat mes de maig no havien bufat cullera, no havien rebut cap cèntim dels concertats de sempre i ja no podien aguantar pus: l'aigua ja havia passat el coll.

Arribat de tornada a casa, em mancà temps per, mitjançant el senyor Google, connectar amb la federació d'associacions que havia promogut la mobilització. Per això mateix vaig poder saber que en la nostra comunitat n'hi ha dues, de federacions: per una banda, CEAPS, que no havia participat en la manifestació; i per l'altra UNAC, que sí que n'havia estat la protagonista. Aconseguí els telèfons dels portaveus d'ambdues i el de CEAPS (4 anys de trajectòria), els que havien optat per l'abstinència, tot amabilitat m'ho argumentà en el sentit que dijous, dia 6, tenien hora per parlar amb el President José Ramón Bauzá, per la qual cosa havien trobat que, després de la xerrada amb les autoritats competents, ja prendrien les mesures que trobassin pertinents, no abans. En canvi, el portaveu d'UNAC (24 anys de trajectòria) em digué que sí, que, efectivament, Presidència els havia citats per parlar dijous però que, en el seu parer, quatre mesos després de no haver rebut ni un sol euro, ja no eren hores de parlar de res, ho eren de donar solucions a una problemàtica totalment insostenible: la manca de cobraments, el retràs dels pagaments dels concerts ja ofegava qualsevol activitat per necessària, per imprescindible, per cívica, per humanament essencial... El personal aguantava sense cobrar, es treien doblers de les pròpies butxaques per anar aguantant, resistint per evitar el desastre que significaria la desaparició de tot l'entramat de tantes entitats que UNAC i CEAPS representen. Insistiren en l'absència de partidisme polític per cap banda: únicament es lluitava per la supervivència de tota la xarxa muntada amb tants d'esforços individuals i col·lectius.

No sembla veritat que personal tan introduït dins el més massís cau econòmic del país, gent tan sabuda i preparada, almanco si els ho demanes a ells, puguin deixar arribar les coses fins aquestes vergonyants situacions: quatre mesos tocs pels morros a les entitats de tan imprescindible comesa social. Si es tracta d'estratègia de cara a les eleccions del 20-N, és miserable. I si no, incomprensible.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris