Tant si es confirma com si no que la dialèctica salarial acaba amb els Simpson (el Huffpost ha divulgat que la productora exigeix reduir un 45% els 440.000 dòlars que costa cada episodi, i això que els actors només hi posen la veu, i que en cas contrari la 23a temporada serà l'última), no cal avançar que la sèrie viurà eternament en les infinites repeticions que se'ns oferiran: quan la televisió clàssica ja no existeixi, Bart i cia. no hauran envellit ni un dia i continuaran semblant inadequats als veneçolans i incorrectes als argentins (si continua emetent-se l'episodi que esmentava els desapareguts).

Els Simpson ens arribaren el 1991 (en horari nocturn, perquè eren una sèrie "per a adults": a les 22 h a TVE1 i l'endemà a les 23 i a les 18 i 18.30 a la 2, mentre que A3 començà a emetre'ls el 1994 a les 20 h: un altre exemple de relativisme), i des d'aleshores ens han mostrat com la realitat és simple i ximple, i obesa i crua, però divertida. I el fet que el seu lloc imaginari, Springfield, existeixi realment a més de la meitat dels estats dels Estats Units és un indicador que els seus personatges són universals, com els de la caverna de Plató, si més no.