Arran d'un article de títol que ara ja sé definitivament que poc afortunat -"M'espanyoleja un ou"-, un lector -A. Seguí- escriví en la pissarra electrònica d'aquest benvolgut diari unes paraules menys amables del que jo hauria volgut i que ara que m'agradaria matisar. Deia, el citat comentarista, que jo definitivament havia trabucat el cap, que era un nacionalista de portes a fora i un pesseter en la intimitat i que, probablement a causa d'això darrer, posseïa una molt valuosa col·lecció d'obres d'art. La més difícil de replicar de les qualificacions que em fa és sens dubte la primera: la d'haver perdut el seny. Sé per mor de la teoria i també per casuística molt propera que un diagnòstic psiquiàtric és molt difícil, quasi impossible, de desmentir. Si els amics, la família i/o el facultatiu diuen que tens una depressió, ja pots espolsar-te a explicar que el que tens és simplement tristesa, que no aconseguiràs llevar-te l'etiqueta de damunt, ni encara que et vegin ballar sevillanes No intentaré, doncs, desmentir la primera opinió psiquiàtrica del meu interlocutor. Només li diré que faré tot el possible perquè de la meva trabucada de cap no en surti perjudicat ningú més que jo. Pel que fa a la meva mentalitat nacionalista per la part exterior i pessetera per la interior, li faré saber, abans de tot, que ambdós no són sentiments contradictoris. Tant de bo que sabéssim combinar l'amor al país amb una activitat econòmica que convertís els nacionalistes de bon cor en rics. Estic segur que columnistes tan lúcids com en Climent Picornell, en Jordi Caldentey o en Joan Mir durien un ciri a la Sang si els balears aconseguíssim aquesta fita.

El problema particular que m'impedeix donar la raó al senyor A. Seguí és, en primer lloc, que jo no ho som, en absolut, nacionalista. Mai he pensat que el meu país, la meva cultura o la meva llengua siguin superiors als altres ni que tenguin drets preferencials en altres contrades que no siguin les nostres. El que he fet únicament és mirar d'estudiar una mica per no deixar-me enganar massa pels nacionalistes espanyolistes sobre quina és la llengua que de jove parlava amb els pares i els amics ni sobre els meus drets lingüístics, que no haurien de ser superiors al de cap altra persona, però tampoc inferiors. No, em cregui, senyor Seguí, no ho som, nacionalista, ni per defora ni per dedins. Som o, millor dit per ventura, voldria ser racionalista. Pel que fa a l'aspecte de l'estima que tenc pels doblers, li he de dir que no ho som excessivament, amant de les pessetes, però sí, i molt, del que es pot fer amb ells. Actualment, per una no molt elevada quantitat d'aquests diners, és possible llegir el que un vol, sentir la música que més li agrada i veure les pel·lícules que més el marcaren en aquesta vida, en el meu cas, Shane. Si un disposa d'una mica més de capital, pot fins i tot ser propietari d'una pàgina web on tenir una mica ordenats i a l'abast fàcil de qualsevol lector aquests hebdomadaris escrits que tant em distreuen.

Sí: definitivament, m'agradaria tenir sempre els diners suficients per poder pagar les esmentades i modestes aficions o devocions. Les altres, ja ho sap, són millors si no tenen tant gust de ferro. Si amb el qualificatiu de "pesseter" l'amic A. Seguí vol suposar que tenc habilitat per omplir-me la butxaca en el mercat lliure o, més encara, munyint la mamella de l'administració, li diré que segurament no s'havia equivocat tant mai. Però jo estaria disposat a pactar i admetre la seva qualificació si ell s'avengués a no discutir que som el pesseter més fracassat d'aquest món. Queda, per acabar, l'afirmació que posseesc una col·lecció d'art que és molt valuosa. Li diré que aquesta vegada per ventura ha estat una mica més encertat. Que segurament només ha equivocat el temps del verb. No "és" , encara, però per ventura -Déu ho faci- sí "serà". Vull dir que el gruix de la meva col·lecció el formen obres que he aconseguit gràcies a la generositat dels meus amics artistes -Damià Jaume, Lluís Castaldo, Tomàs Horrach, Jaume Porcel, Joan Vich, Ellis Jacobson, Maria Carbonero, etc.- i que no sé quina és ara la cotització d'aquests artistes que tant estim. Estic, tanmateix, convençut que amb el temps el seu valor -el seu preu, si vol- augmentarà i molt, i vostè tendrà llavors, en aquest darrer aspecte, tota la raó. Jo així ho desitj.