muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Per jardins d'altri, entre indignats

Els jardins d'altri són enfilalls d'idees manllevades, sovint mal embastades. Globalització, mundialització... això que abans ens duia cap al cosmopolitisme, valor de modernitat, ara ens du a conformar un món de cosmopaletos (Manuel Rivas dixit), cosmopaletisme.

El capitalisme actual s'ha convertit en un poal de fems -deixin-me ser progressista de saló, ja que no puc tornar a ser maoista, ara que l'home més ric de la Xina du camí de formar part del Comitè Central del Partit Comunista Xinès-. Bertold Brecht ens animava a "construir el futur a partir dels mals dies del present, no dels bons dies del passat". És un present al qual ens han conduït les actituds de tudadissa i malbaratament econòmic i ecològic. Vegin un exemple que ho il·lustra. He sentit contar que n'Alfons XII havia de visitar una societat cultural de provincias, una cosa com el Círculo Mallorquín. La societat estava en fallida, sense un duro, però davant la magnitud de la visita, el president de l'entitat enflocà la perla següent: "Se hará lo que se deba i se deberá lo que se haga". Excel·lent màxima per als temps que corren, plens de retallades i de deutes, molts heretats de sentències con l'anterior.

Deia abans que el malbaratament de l'estat i la rapinya dels poders financers ens condueixen cap a un món on la precarietat s'afirma. Precarietat és un terme que no sols afectarà la vida laboral, sinó els valors futurs en general. El jardí d'altri en aquest cas és al diccionari etimològic; precarietat deriva del llatí precarius: obtingut mitjançant súpliques; que depèn del favor d'un altre i, per això, incert (precarius, al seu torn, ve de precem: pregària). Aquí, a l'arrel de la paraula, hi ha el sentit vertader de la precarietat que s'acosta.

Després de Fukushima (o com els verds han après a relaxar-se i fruir de l'energia nuclear), és un article aparegut a la New Left Review (núm. 68, 2011) d'Alexander Cockburn, en el qual anuncia un canvi en l'estratègia del moviment ecologista nord-americà arran del desastre de la central atòmica japonesa. Acaba així: "S'ha de posar fi d'una vegada al vergonyós pacte entre la indústria nuclear i els estufats i creguts verds". El discurs ecologista és canviant, sempre entre els extrems: "No sé si hi ha un ecologisme infantil, però sí que crec que hi ha un desenvolupisme senil" (Joan Martínez Alier). Aquesta afirmació és més taxativa i entenedora que la conclusió d'una d'aquestes cimeres internacionals sobre el canvi climàtic: "Miram d'esbrinar si encara és massa d'hora per afirmar amb certesa que ja hem fet massa tard". Mentrestant, els dretanots del Tea Party afirmen que el canvi climàtic és una exageració.

Més de l'Homo indignatus: he pensat aquests dies en el fet que quan, per gener de 1969, setanta-sis estudiants ocuparen l'Institut für Sozialforschung, on Theodor Adorno, ja gran, ensenyava, va ser el mateix Adorno qui cridà la Policia. No sé si aquest fet marcà el final del famós filòsof, però sí que fou el principi de la fi. El fet conformava la imatge del pensador crític ben aposentat a la seva institució, aferrat, fort i no et moguis, a la trinxera de la seva teoria per evitar la pràctica política que ell mateix havia predicat. Quina paradoxa, no?

No sé si deu ser el cas d'Stéphane Hessel, autor d' Indigneu-vos! que, a mesura que creixia la protesta, moderava la seva crida publicant Comprometeu-vos! Acabarà amb una lloa als partits polítics tradicionals? No record qui titulava la seva columna Hessel i Grettel, fent-ne conya amb el conte dels germans Grimm: Hansel i Grettel. Hessel i Grettel, tenia gràcia, no? Ara resultarà que els pensadors nonagenaris marcaran la via de les reformes: segons Hessel (94 anys), l'assaig d'Edgar Morin (90) La via per al futur de la humanitat ja contenia la resposta a moltes de les preguntes que ell es feia. Ah!, i amb pròleg de José Luis Sampedro, que tampoc no és cap nin (94).

L'apel·lació a certs tipus d'espontaneïtats polítiques pot tenir resultats desastrosos o, si més no incerts. Als indignats, n'hi ha qui els recomanen posar en pràctica les quatre P del marquèting clàssic, un poc modificades: "Comunicar clarament el seu Propòsit; descriure amb eficàcia el Panorama; explicar el seu Pla i la Part que en pertoca fer a cada un dels participants". En fi, ja veurem com acaben els indignats occidentals (ara s'hi afegeixen els nord-americans amb Occupy Wall Street). Quant a les revoltes d'alguns països musulmans: "L'estiu que ha vengut després de les primaveres dels països àrabs serà llarg i incert" (Jordi Pérez).

El retrat que es conforma del món contemporani no agrada. Pot passar el mateix que conten de Gertrude Stein. Retratada per Picasso, es queixava que no s'hi assemblava; no sols ho creia ella, sinó tothom a qui ho demanava. Sentencià Picasso: "Tothom pensa que Gertrude no s'assembla gens al retrat que n'he fet, però no se n'han de preocupar: al final, s'hi assemblarà".

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ciutadà, fa mes de 9 anys

No m´explic com te llegeixen menys que en Xesc Bujosa. Sincerament, no ho entenc.
ENHORABONA per els teus articles.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris