lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
11°

Campanya de paciència

Ara que ja estem en plena campanya electoral, amb els mítings i tota la pesca, ens podem preparar per sentir absurditats. Ja estem acostumats a una política poc exemplar, però tot plegat s'està endinsant en terrenys poc salutífers. Rubalcaba, a qui ens agradaria veure com un salvador de l'arribada de la dreta més espanyolista i cercabregues, no l'està encertant gaire, és ben cert, i ha començat fent una campanya plena de retòrica i de buidor progressista, prometent tota mena de coses que, preveient una derrota clamorosa, no es veurà en la tessitura d'haver d'incomplir. Sabem que les campanyes es fan en vers, i que la política, des del poder, es fa en prosa, però una cosa és això i l'altra haver d'escoltar certa mena de discursos. Llavors, un ciutadà amb un mínim de decència és impossible que no experimenti ganes d'estirar-se els cabells, de xisclar d'irritació i de buscar un búnquer on amagar-se, talment aquell al·lot català que ha construït un refugi per defensar-se d'un atac dels zombis.

Diu Rubalcaba que no retallarà res. ¿I això com és possible? ¿Realment algú creu que a aquestes altures és decent fer creure al paisanatge que no hi haurà retallades? Rubalcaba no haurà de fer el ridícul i incomplir, però sí Rajoy i els seus companys de files, que volen donar-nos lliçons quan, estant en el poder en moltes autonomies, han estat a punt de portar-les a la ruïna absoluta. Ens trobem que el caos grec està a punt de fer remoure tota l'economia europea; la grega era una economia falsària; sabem que si poguessin treure a la superfície la seva economia submergida podrien sortir de la crisi en un parell d'anys. ¿Volem acabar així? Dues fórmules sobre la taula: o sortir de la crisi gastant diner públic, endeutant-se, o sortir-ne amb l'austeritat pública, amb impostos a la baixa i activant l'economia amb el consum privat. El sentit comú d'esquerres voldria continuar apostant per la primera opció -la keynesiana-, però els que tenen els diners (els mercats financers) ja no es refien de ningú i no donen préstecs als que fan cara de mort.

El sentit comú de dretes confia en la segona opció -la clàssica-, però tampoc sense gaire esperança. ¿Com activar el consum? ¿Com motivar la inversió? Rajoy haurà de donar incentius a la contractació -ja ha parlat de 3.000 euros per cada autònom que creï un lloc de feina-, però haurà de fer una reforma laboral d'envergadura, davant de la qual els sindicats hauran de fer-se sentir. Així, el ciutadà s'arma de paciència, escolta les promeses entre la irritació i la incertesa, i no sap avaluar amb justícia la mida dels despropòsits amb els quals han arribat a governar-nos. ¿I després del 20-N, què? Que ningú no esperi resurreccions miraculoses. Sense diners públics, no hi haurà ocupació pública, sinó acomiadaments. I tampoc no hi haurà obra pública. Tampoc no podem esperar que tornem al totxo -encara que el PP voldrà intentar-ho-, així que el turisme serà un dels puntals sobre els quals caldrà fer créixer la riquesa col·lectiva. Tot plegat força decebedor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris