lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
12°

La crisi com a instrument

I si la crisi, en realitat, només fos un instrument per a fer possible els somnis més radicals dels que veuen en la democràcia participativa una limitació a la cobdícia i en l'estat del benestar un fre a les seves infinites ànsies de poder? Ho dic -jo, que som enemic de creure en conxorxes internacionals i conspiracions planetàries- perquè als representants del poder econòmic i als seus vassalls polítics se'ls il·luminen els ulls quan parlen d'austeritat aliena i vessen un fil prim però continu de saliva mentre enumeren sacrificis que mai no són suficients. Encara és l'hora, després de dos anys seguits de contínues desgràcies personals i acollonament general, que qualcú es comprometi a tancar el llistat de retrocessos. Només sabem que el d'avui és pitjor que el d'ahir i l'avantsala de la crueltat que està per venir. I mentre la nostra llista de sacrificis creix, al mateix temps i sense manies creixen els beneficis d'uns pocs. L'advertiment, marcat amb foc al front dels ciutadans, és clar: mai més tornarem a gaudir del benestar que ens enorgullia.

La pregunta no és retòrica: si l'Europa destruïda per dues guerres mundials devastadores, que feren enrere anys de progressos industrials i ciutadans i deixaren en la misèria la població que havia salvat la vida, pogué desenvolupar el millor sistema de benestar que mai no ha conegut altre indret en tota la història, per quins motius ara, que la tecnologia ha millorat la productivitat multiplicant-la exponencialment, ens recomanen ni somiar en la possibilitat que això torni a ser possible? La resposta tampoc no té un bri de retòrica: perquè no hi ha alternativa, com l'amenaça que representava l'existència del bloc socialista, que obligui a considerar la progressió impositiva i la cooperació entre classes socials un mal menor per als poderosos. El famós pacte entre classes, que és la socialdemocràcia europea segons Tony Judt, no és el producte de la misericòrdia dels afavorits cap als que menys tenen, sinó la consciència clara que és la millor manera de mantenir certs privilegis a canvi de compartir-ne uns altres sense la possibilitat d'un esclat social que acabi amb tots.

Alguns somniaren que l'escalfament del planeta i la urgència de prendre mesures per a la sostenibilitat fossen el contrapès a la desmesurada cobdícia dels poderosos, equivalent al que va ser l'existència del bloc soviètic. Aquesta esperança es plantejava des del convenciment que si tots anam en el mateix vaixell ningú no està interessat a engrandir les vies d'aigua. Cada dia veim l'error d'aquest plantejament perquè el primer axioma és fals: els poderosos no comparteixen el destí amb la resta. Ja no els preocupa, ni tan sols, que el poder adquisitiu dels treballadors sigui suficient com per consumir el que produeixen. Així que, imaginau, el que els preocupa l'ecologia del demà. La seva riquesa, feta des de l'economia financera i no necessàriament productiva, els permet creure que la distància sideral que els separa de la ciutadania mai no es podrà reduir prou com per haver de sentir el fètid alè de la misèria. En el seu casino, guanyen si ens va bé i si ens va malament i, per això, hi fan messions creuades, almanco, fins que s'ennueguin amb la bolla.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris