algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

Un poble grisenc (1958)

La taula semblava un vaixell detingut per una calma enmig d'un congost de polseguera lleonada. Serpentejava el canal entre penya-segats i, descendint d'una de les muralles vers l'altra, a través de la vall, per on corria una ratlla verda: el riu i les terres de les seves voreres. A la proa d'aquest vaixell de pedra, enmig de l'estret i tot semblant que en formava part, com una cresta de forma geomètrica, s'alçava el poble de Malpaís. Bloc sobre bloc, cada pis més petit que el que tenia a sota, les altes cases semblaven escalonades i truncades piràmides retallant-se en el cel blau. Baix de tals moles, s'hi amuntegava un laberint de construccions de molt poca altura, un cabdell de tanques; i pels tres costats, precipicis tallats en vertical sobre la planúria. Algunes columnes de fum ascendien per un aire immòbil i es perdien llunyanes...

De sobte, semblà com si l'aire hagués tornat quelcom viu i hagués començat a bategar, amb els veritables batecs que sorgeixen de la pulsació incansable de la sang. Allà dalt, a Malpaís, ressonaven els tambors. Els peus de la Lenina i el Bernard seguiren el ritme d'aquell cor misteriós. Acceleraren el pas. La sendera que seguien els va dur al caire de l'abisme. Les voreres del vaixell format per la gran taula s'aixecaven talment torres, a devers cent metres d'altura. Caminaren durant una llarga estona a l'ombra de l'altiplà, vorejaren després un esperó i en l'altre vessant del barranc excavat per les aigües hi veren la pujada. I pujaren. Era un camí escalonat que anguilejava d'un costat a l'altre del barranc. De vegades, el ressonar dels tambors es feia quasi imperceptible; d'altres, semblava trobar-se rere la primera volta. Quan eren a la meitat de la pujada, una àguila passà tan prop d'ells que les seves ales fuetejaren llurs rostres amb una bufada fresca...".

Heus aquí la descripció d'una vila, d'un poble, d'una petita ciutat del futur. És la literatura futurista, la proposta de ciència-ficció d'Aldous Huxley a l'obra narrativa Brave New World, novel·la força curiosa i singular. Aquí el narrador, que un crític qualifica de pintor de costums i afanys moderns, desplega una no dissimulada intenció moralitzadora i deixa penjada una pregunta o, si voleu, una forçada reflexió: l'home és per a la ciència o la ciència és per a l'home? El seny dóna la resposta. La ciència es troba al servei de l'home i mai al contrari. I tanmateix... quantes vegades no ha estat l'home el conillet d'Índies dins el clima assèptic d'un laboratori? I per altra banda... no és el consumidor quasi incoscient de màquines un pobre conillet d'Índies? Com es pot enfrontar l'ésser humà a una progressiva i imparable tempesta de maquinisme, a una freda invasió de bàrbars automàtics sense ànima? Aldous Leonard Huxley (1894-1963) ho tenia molt clar i ironitzava per posar davant dels nostres ulls una civilització en decadència, incapaç d'assumir la buidor i la desesperança.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris