nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
13°

Històries de la censura

Afortunadament, ha fracassat el groller intent d'establir la censura prèvia a RTVE. Aquest insult a la democràcia i a la llibertat d'expressió ha estat impulsat per la majoria dels membres del Consell d'Administració de la ràdio i televisió públiques d'Espanya, amb les úniques i honroses excepcions dels representants d'UGT i EU. Fets com aquest ens remeten directament als règims totalitaris i autoritaris, com el feixisme, l'antiga URSS i el franquisme. Així, són ben coneguts els deliris censors d'un franquisme que, només a Mallorca, segons les dades que aportaren els historiadors Margalida Pujals i Manel Santana, entre el 1940 i el 1974, mutilà 3.473 pel·lícules.

L'objectiu més freqüent dels censors era el sexe, considerat un tema tabú, fins al punt que, el 1964, arribaren a prohibir cinc escenes de The Ten Commandments (difosa a l'Estat Espanyol com a Los Diez Mandamientos), de Cecil B. De Mille, per massa erotisme. Però, evidentment, també hi havia una dura censura política que motivava la prohibició de films de directors tan fonamentals per a la història mundial com Roberto Rossellini, Bernardo Bertolucci, Luchino Visconti, Pier Paolo Passolini, Marco Ferreri, Stanley Kubrick i John Schlesinger. Només un exemple, Roma città aperta (1945), de Rossellini, una obra essencial sobre la Segona Guerra Mundial, amb imatges preses durant l'ocupació alemanya d'Itàlia, no es va poder estrenar fins al 1970, ja totalment fora del context històric i artístic que l'havia creat.

Pel que fa al món del llibre, fins i tot en una data tan tardana com 1971, varen esser segrestats i prohibits llibres com Los Tupamaros, d'Antoni Mercader i Jorge de Vera, i Conversaciones con Pier Paolo Passolini, de Jean Duflot. Encara el 1975-76, patiren idèntic tractament llibres com Fragmentos de un discurso libertario, de Max Abel, Mañana España, de Santiago Carrillo, Vida i mort de Lluís Companys, de Josep M. Poblet i Una española llamada Dolores Ibárruri, de Teresa Pàmies. No hi ha dubte que el cinema i la història recent eren considerats molt perillosos fins i tot en el tardofranquisme. Però les democràcies formals també poden tenir brots de censura, ja siguin governamentals o provocats per grups de pressió econòmica. Un cas curiós, recuperat recentment pel periodista i assagista Vicent Sanchis, és la censura de la sèrie nord-americana de còmics Flash Gordon feta a Barcelona durant el bienni conservador de la Segona República.

Aquesta sèrie era il·lustrada per Alex Raymond amb un enorme realisme i un gran domini de l'anatomia. Com explica Sanchis, Raymond "es deixa seduir" pels cossos tant dels homes com de les dones, i, en aquest cas, l'autor oferia una gran exhibició de braços i cames, tops i pantalonets ajustats, així com generosos escots. El 1935, un italià resident a Barcelona, Lotario Vecchi, decideix editar una publicació infantil, Aventurero, per oferir al públic hispànic les sèries nord-americanes que estaven revolucionant el món del còmic. Però aquest material l'importà a través de l'Editorial Nerbini, de Florència, que italianitzava els noms dels personatges per amagar-ne l'origen.

En el cas de Flash Gordon, l'edició barcelonina no va caure en aquesta burda manipulació, encara que es traduïa al castellà des de l'italià, però en canvi es va dedicar sistemàticament a censurar l'anatomia femenina, cosa que no feia l'edició que es publicava sota la Itàlia feixista. A la revista Aventurero, les faldes quasi transparents esdevenen opaques, els tops s'allarguen fins a la cintura i els escots s'apugen. No és clar si es tractava d'una autocensura o de directrius emanades de les autoritats governatives. Sigui com sigui, el sexe i la política sempre han estat en l'ull de mira de totes les censures que hi ha hagut en el món.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris